Músiques

Nilco : el miracle de 2009 és a Perpinyà

El Perpinyanenc Nilco és l'autor del miraculós « Sens Mes Ondes de Disque », amb 12 temes inclassificables, de la cançó violoncel al reggae savi. La Clau aposta per aqueix artista clafert de qualitats.

Nilco, "Baudelaire" (Sens Mes Ondes de Disque, 2008/2009)
Nilco, "Baudelaire" (Sens Mes Ondes de Disque, 2008/2009)
 
El cantant Nilco, nascut Nicolas el 1977 a Perpinyà, sorprèn en la seva prosòdia enganxada a ritmes soul i blues, amb piano sud-americà o jazz que esdevé disco-funk. Aquest artista de veu de vegades propera d'un Sinclair, de FFF, d'un Mathieu Chédid o àdhuc d'un Jeff Buckley, signa un àlbum d'una maduresa atordidora, frívol i profund. Nilco maneja la irrisió i es fot de les seues arrels de tant que les coneix, declarant-se «catalano-antillès» o « occitano-vietnamita » indi també. Si 14 anys de piano fan de l'artista un lletrat, aquest àlbum de texts, que sorprèn cada 30 segons per la seua esponera instrumental, pot ser comercialment víctima de la seua riquesa. Massa qualitats perjudicarien llavors la digestió.

La Clau : Ets fill de la Casa Musical de Perpinyà... Com va néixer aquest àlbum ?

Nilco : Després d'una primera maqueta guitarra-veu el 2004, he pres el temps de trobar músics, tots d'aquí, com la violinista Aude Massat o el trompetista Renaud Gensane, i els enregistraments han estat realitzades a la Casa Musical, el setembre del 2007, després el conjunt a madurat al llarg del 2008. El disc ha paregut a fi de desembre, mesclat per Raphaël Dumas. El meu objectiu no és d'esdevenir star però de conquerir un públic, d'afermar una identitat artística per treballar fora de format, com a pianista. Vinc d'acabar la música d'una peça titulada «Els emigrants», amb la companyia Volubilis i treballi sobre una llarga poesia d'una hora, per fer potser un llibre-disc.

Tens la vena molt francesa del joc de paraula, estil « Diplôme assis » (diplomatie), « Les cons pétants » o « les cons plaisants ».. Que això no data ?

Aquest estil no es troba o poc en els altres els autors perquè no en tenen la capacitat. Es perden coses, un xic com en la cuina : si els joves perden els repeixs en família, on s'aprèn a preparar una ollada junts, nems, un pollastre amb gingebre, per tant... crec en la tria dels productes, la riquesa guanyada amb el temps per les àvies. Tot allò no es perd si es treballa. Ídem per als jocs de paraules, que vull sempre sensats, si no els elimini. M'agrada de jugar amb les sonoritats, i sóm content d'haver plaçat un estil de texts amb música sobre la qual no s'havien posat, com el funk o la soul, que són més reservats a l'amor.

Amb els instruments de corda, una gran cultura del verb, vertaderes melodies i una producció justa, no gens arrogant, ho tens tot per a reeixir!

Nilco : És natural per a jo, tinc una tècnica d'escriptura espontània, però ja s'ha dit tot, sobre l'amor, la guerra etc, i vull continuar de ser pertinent sobre les fórmules, ara bé la meua segona preocupació és de no caure en els defectes de les cançons que enganxen directament a la primera escolta però fatiguen a partir de la tercera. En la nostra societat on cal agradar rabent abans de passar al producte següent, continuï fan d'àlbums que conec des de sempre i en els quals encara descobreixi coses. Més amplament, molts «fills de» s'han vist atribuir una sensibilitat galdosa i assistim a una dualitat entre el negoci de la cançó i la cultura. Faria bé que s'acceptés que gent no pas forçosament vinguda d'un medi «cultural» pugui tenir una fibra interessant i un registre ric, ultra els « fills de» que tenen alguns ajuts de família però no pas cap veritable talent.

Barack Obama és blanc culturalment, tu, t'assumeixes... ets obligat a l'excel·lència ?

Hi ha sempre en l'inconscient un impuls de condescendència i de superioritat, i un vell regust colonialista, sobretot que amb el cap que tinc caic tot just a la casella reggae, m'hi hauria pogut trobar. Això demana molta feina i recerca de fer les coses finament, sí. Actualment, amb Martinica i Guadalupe, hom s'adona que hi ha un munt de coses que no han estat guarides, mes jo, em dic Nicolas, he viscut a Sant Pau de Fenolhet i després a Perpinyà, i quan el meu pare, negre, va esposar una minyona de Sant Pau, era el primer cop, tot el poble ho va venir a veure. El meu pare va arribar a l'edat de 3 mesos a Salses, parla català correntment. Jo mateix, a Perpinyà, sempre he comprès els gitanos quan parlen però m'he fet compte de les diferències molt tard i mai no he calculat que tenia un color de pell. Només tinc un bri més de melanina que tu...

Nilco, "SensMesOndesDeDisque". Marendadisc, 2008/2009. Distribució FNAC.