Després d’haver-la aprovada el 2 de febrer de 2010, el Consell General de la Catalunya del Nord va impulsar dijous una regidoria públics de transports, que gaudeix d’un estatut d’Establiment públic industrial i comercial (Epic). Aquesta fórmula, que existeix a Tolosa de Llenguadoc des de finals de 2009, és consecutiva de la gestió de la xarxa de transports per autocar explotada sota forma d’una Delegació de Servei Públic (DSP), amb diversos autocaristes. Aquesta delegació, que es va tancar el 31 d’agost, ha assegurat el desenvolupament de la xarxa del “Bus d’1 euro”, inaugurada el novembre 2008 sobre una base preexistent. Segons els càlculs del Consell General, que es fa càrrec de l’organització de les línies per a escolars i interurbanes, una explotació directa a través d’una regidoria ha de permetre estalviar cada any 2,5 milions d’euros en les seues finances pròpies. Aquest dispositiu, que globalitza l’oferta i constitueix un poderós vector d’imatge institucional, reposa en la compra de 140 autocars nous, amb un cost de 17 milions d’euros.
És doncs un parc nou de trinca que recorrerà properament les carreteres nord-catalanes, mentre que ja no es faran servir els autocars d’empreses, sovint massa vells però sol·licitats fins ara. D’altra banda, a Perpinyà, el centre d’autocars de 9.000 m2 pertanyent a la societat Les Courriers Catalans, convertida en una filial de la societat Keolis, està sent comprat pel Consell General, per a 3,4 milions d’euros. L’interès és major per a la mobilitat de les gent gran i rural, per als públics minusvàlids, fins les poblacions precàries, i, més generalment, els ciutadans atents a la sostenibilitat. Aquesta popular i hàbil apropiació del mercat dels autocars constitueix, però, a nivell més ideològic, un acte d’antiliberalisme, defensat pel seu instigador. Dijous, l’actual vicepresident del Consell General i president de la regió Llenguadoc-Rosselló, Christian Bourquin, va destacar en efecte l’opció de “consolidar el bus d’1 euro, no deixar-lo a mercè d’una relliscada d’ofertes públiques que l’hauria fet malbé. Calia tenir el domini complet del dispositiu”. D’aquesta manera, la generosa aixeta pública, procedent d’una fiscalitat amb creixement notable des de 2004, s’oposa a l’Economia, amb un intervencionisme finot, mentre que el volum de precarietat social del territori, que continua sent un tema tabú, forma un escut.
