El seu mig segle de longevitat política de Jordi Vera és degut a manta mutacios. Activista antifranquista a tocar de Barcelona als 13 anys, posat a la presó pel règim totalitari espanyol, exiliat a Bèlgica, casat a Elna, fundador a Catalunya del Nord de partits polítics territorials, president del moviment modern Sí al país català (OPC ), declara “el meu país és aquí”. Vera és un dels fundadors de les escoles catalanes La Bressola i Arrels i organitzador de les grans manifestacions contra la Septimània, amb el “Burro Masqué” el 2005 i contra el nom “Occitanie”, el 2016. Després d’aqueixos esdeveniments populars que han tret el pols i redissenyat el look del catalanisme, Jordi Vera pretén arribar al consens sobre el futur del territori. El 2020, farà equip amb Romain Grau, candidat de la República en Marxa, amb el suport de la Unió de Demòcrates i Independents (UDI) i el Moviment Demòcrata (MoDem) a l’escrutini municipal de Perpinyà.
La Clau: Jordi Vera, vau néixer el 1953 d’un pare majorista de fruita i verdura i d’una mare venedora de verdures, a Terrassa, a prop de Barcelona. A la vostra infància, mentre Perpinyà feia festa al Nou Teatre, com era allà?
Jordi Vera: el context era radicalment diferent al d’avui, perquè vaig néixer a la dècada més dura del règim establert el 1939 pel general Franco. Vaig triar l’acció, de molt jove. La persona que sóc avui ha passat per moments força turbulents… En aquell moment, allà, era difícil. La meva adolescència es va inscriure en un ambient pesuc, havien posat un tap damunt la societat. El franquisme va expropiar la meva família de la major part de les seves propietats, van ser anys de grans patiments. Un cosí del meu oncle va morir en un camp d’internament a Alemanya, la majoria dels homes de la meva família van fúzer a l’exili, a París, a Sant Cebrià, a Montauban, etc. El meu avi, que massa vell, va restar al mas on vivíem, al carrer major de Terrassa. Hi havia 40.000 habitants, era una ciutat rural, però amb un munt d’indústries tèxtils i força comerç. Els franquistes es van apoderar de tots els béns de la branca de la meva família que vivia a Lleida i gairebé tots els meus parents d’allà van emprendre els camins de l’exili. Els que es van quedar van haver de suportar un clima intens, que va durar fins al 1962, amb una misèria generalitzada. Els meus pares se’n sortien, però la societat erta molt neguitosa, passava destret. Es vivia un sentiment de derrota, i d’humiliació perquè la Guàrdia Civil era cruel.
Com va sorgir la vostra consciència política?
La meva família em va aconsellar evitar la política perquè un oncle-avi, l’Alfons Arús, havia estat senador radical socialista i fundador del Gran Orient d’Espanya. Però per molt senador que fos, el règim el posava dues setmanes al ganxo cada cop que el rei d’Espanya visitava Barcelona. La maçoneria suggeria mals record a la meva família. La meva àvia ha estat costurera a casa dels Lamarca, la filla de la qual, l’Eugènia, es va casar amb el coronel Francesc Macià, president de la Generalitat el 1932 i el 1933. L’àvia tenia una gran admiració per a aquesta senyora. Així que vaig banyar en cert ambient polític, però la meva consciència va arribar al mercat de Terrassa, cap al 1961. Una família molt rural, procedent de la vila Matadepera, que es troba al costat, tenia un fill ximplet, anomenat “Jaumet”, al qual la gent solia donar un peça perquè ballés. Un dia, un guàrdia civil el va sentir parlar en català. Aquest noi d’edat mental limitada, sense consciència d’idioma ni de règim polític, va ser tustat durament pel policia, perquè no parlava espanyol. Aquesta humiliació i aquesta violència em van impactar profundament. Ningú va intervenir, per por de ser ficat la presó. Per jo, això va reforçar el sentiment d’injustícia.
Quin va ser el vostre primer acte polític?
Vaig imprimir fullets per defensar la llibertat, just abans d’un referèndum del desembre de 1966 que va organitzar en Franco per assegurar-me que li succeïria la monarquia. Tenia 13 anys, tot era molt confús al meu cap, però això va significava la meva entrada a la resistència política, tot sol. El 1967, vaig descobrir les assemblees juvenils clandestines del sindicat Comissions Obreres i vaig trobar que el seu propòsit estrictament comunista no era el meu. Em vaig descobrir catalanista. Aleshores, un amic em va parlar de l’organització clandestina “Front d’Alliberament de Catalunya”, a la qual em vaig incorporar. Doncs vaig entrar a les unitats de resistència militar. La nostra activitat era sabotejar i rebentar monuments feixistes i locals franquistes. Protegíem manifestacions atacades per la Guàrdia Civil, que disparava amb municions vives. Vam cometre 200 atemptats en dos anys, contra trens, contra la celebració del dia nacional franquista etc. Ens espolsàvem pel carrer amb feixistes. Això passava fa més de 50 anys. El context, la tensió, les anàlisis del món eren molt diferents.
Sembla increïble… no en feu pas un gra massa amb l’explicació?
Al contrari! Vos estalvio els episodis més violents d’aquell període. Vam celebrar el 50è aniversari de la revolució russa el 1967, pedregant la policia que anava equipada amb metralladores. Després vaig ser torturat i empresonat durant tres setmanes per participar a una manifestació contra la guerra del Vietnam. Jo era menor d’edat, però el franquisme no hi veia cap problema. Poc després, em vaig trobar al capdavant del moviment de la Comissió Obrera de Catalunya. Vam crear una secció “Izquierda revolucionària”, que es va inspirar en el Conseil National de la Résistence, Jean Moulin, els guerrillers sud-americans … teníem els punts de referència que teníem. Tot anava molt ràpid, em vaig abocar en una hiperactivitat militant, amb moltes anècdotes. El 3 de maig de 1970, vaig poder arribar-me a una reunió comunista secreta en un convent de Madrid, agafant l’autobús d’una penya del Barça. Passaven coses increïbles! Una altra vegada, vaig anar amb cotxe a visitar un militant, a Lió, però quan vaig regressar, la policia em va venir a detenir a casa dels pares. Em van trucar brutalment i els vaig una falsa confessió, explicant-los que havia anat a veure cine porno a Perpinyà, que en aquell moment era de moda. L’any 1973, mentre em seguia la policia espanyola, vaig comprar un bitllet per anar a veure el Barça, al Camp nou de Barcelona. Tan bon punt vaig entrar a l’estadi, vaig sortir per la porta oposada per escapar-me dels agents. Vaig saltar al cotxe d’un amic, cap a l’aeroport, fins a Brussel·les. A Bèlgica, vaig trobar alguns camarades de lluita, refugiats. Vam reorganitzar el Front d’Alliberament de Catalunya, que havíem fundat a Barcelona i vam preparar llocs de retirada a Sant Llorenç de Cerdà, Perpinyà, Elna, on hi havia famílies que ens ajudaven. En aquells anys es van produir gairebé seixanta detencions en els meus cercles propers, amb condemnes de 20 i 30 anys de presó. Molts amics es van exiliar a França, Andorra i Bèlgica. Posteriorment, el final oficial del franquisme va calmar la situació i em vaig casar el maig del 1975 a Elne, amb la Lucille Grau, filla d’una família força assentada a la ciutat. Vaig ajudar militants a creuar la frontera passant pel Vallespir, perquè es fessin oblidar per les autoritats espanyoles. Feien estades a casa, que era una mena de base per retirar-se. Mentrestant, em vaig beneficiar de l’amnistia atorgada als militants pel nou règim espanyol, més o menys democràtic.
Aquí trobem els ingredients del terrorisme …
Sempre es troba gent que fa amalgames entre la resistència activa i el terrorisme. No, tot el que us detallo us pot sorprendre, però es basa en conviccions serioses. Sempre m’he sentit resistent i certament no pas terrorista. Amb el pas del temps, constatem que les armes s’imposaven contra Franco. Quan els bascos van organitzar l’atac contra el seu dofí, l’almirall Carrero Blanco, el 1973, tota l’esquerra europea va aplaudir! Hem de mirar el temps pensant en el context. Si YouTube, Facebook i Instagram haguessin existit en aquell moment, tothom sabria que el franquisme va sobreviure a Franco (nota: va morir el 20 de novembre de 1975). La meva resistència a mi era conscient d’aquesta persistència en un marc democràtic. A la dècada següent, vaig ser membre de l’ala política de l’organització armada Terra Lliure, però el 1989, l’enfonsament del bloc soviètic va enterrar la idea de la violència al servei de les opinions. L’acció democràtica es va imposar. Vam decidir aturar-ho tot i negociar, juntament amb un altre activista, en Jaume Renyé, amb el poder socialista, dirigit per Felipe González. Els irreductibles del moviment, que ens consideraven traïdors, van ser arrestats i un d’ells ens va denunciar com a autors d’atacs. Així que vaig ser arrestat el 8 de desembre de 1992, tornant de Mallorca. Aleshores, era membre de la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), un partit pioner en els avenços socials i polítics del país. També era secretari parlamentari, a Perpinyà, de l’eurodiputat Heribert Barrera. Vaig tenir una mica de protecció perquè vaig haver de relacionar-me amb el ministre de l’Interior, però vaig passar uns dies a la presó, on uns camarades van ser torturats, els vaig sentir gemegar perfectament. Espanya és immillorable! Vaig explicar al jutge que hauria contestat a la seva invitació sense que m’hagués de detenir. Tot era confús, digne de Kafka. Això va provocar un “non lieu” el 1993, arran de les negociacions amb l’estat espanyol, perquè vam obtenir l’alliberament de tots els condemnats i acusats. El meu historial penal està en blanc.
Jordi Vera, 1974
Heu iniciat un llarg viatge polític per arribar fins a aqueix punt…
És cert, i sempre amb l’objectiu d’obtenir resultats. Després d’ERC, vaig fundar el Partit Per Catalunya, a Perpinyà, el 1992, després el Bloc Català el 2001, transformat en Convergence Démocratique de Catalogne (CDC). L’aleshores president de la Generalitat, Artur Mas, va confiar en mi per dur a terme la instal·lació, aquí, d’aquest prestigiós partit, associats amb la renovació econòmica. Això va permetre de notabilitzar un partit de territori, abandonant els vells reflexos del seixanta-vuit. Després, CDC es va convertir en Sí al país català l’octubre de 2016, en una congrés fundacional al Megacastellet.
Vos preocupa Catalunya del Sud?
No em resulta indiferent, però la urgència és aquí, perquè les nostres dificultats econòmiques identitàries són força superiors. Sí al país català se centra en el tríptic “Economia, identitat i territori” i convida els seus membres a triar la seva prioritat entre aqueixos tres aspectes. Però conservo els meus valors: vaig intervenir immediatament als mitjans de comunicació quan el govern espanyol va privar Catalunya dels seus drets orgànics aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola, l’octubre de 2017. Va ser molt abans del moviment dels llaços groc. Recordi perfectament que uns quants dirigent polítics de Perpinyà defensaven el punt de vista de Madrid, la “legalitat” etc. Em vaig trobar molt sol. La Catalunya del Sud és la nostra continuïtat geogràfica, però el meu país és aquí. Aquest sentiment el comparteix la majoria de la nostra població.
Quin sentit té el vostre compromís amb Romain Grau a les eleccions municipals del 2020 a Perpinyà?
El meu corrent d’idees pot obtenir un 6 o 7% presentant-se sol, però això no té interès. Entre els candidats creïbles, només Romain Grau és capaç de donar empenta i suport al nostre projecte d’evolució institucional en benefici de tots. La propera dècada comportarà una nova reforma territorial, que inclourà la supressió dels departaments. El meu partit polític ha construït un projecte de col·lectivat territorial únic, previst per l’article 72 de la Constitució. Volem tenir incidèncioa en el debat que s’obrirà i no quedar enganxats a reivindicacions estèrils. Ara bé, no sé pas si el nostre futur s’inspirà en el model basc, que va permetre crear una gran aglomeració “Pays Basque” el 2017, o en l’esquema cors, elaborat a mitjans dels anys vuitanta pel president José Rossi, membre de la UDF. No ho sé, però defenso una evolució institucional basada en la substitució del departament “Pyrénées-Orientales” per una institució pròpia. Aquesta entitat ha de respondre al nostre gran aïllament geogràfic i econòmic, o en l’àmbit del transport. Nosaltres, ens ho hem acostumat, però la gent que ve de fora se n’adona en dos segons!
La candidatura de Romain Grau es beneficia de l’experiència i l’assentament del moviment que dirigeixi, Sí al País Català. Vam assolir resultats històrics a les eleccions legislatives de 2017, en un programa específic, agafans veus als partits fantasmes. Amb nosaltres, els electors que s’interessen pel futur d’aquest territori donaran pes a la seva candidatura.
Vos esteu al barri de Sant Jaume. Quines són les vostres idees específiques per a Perpinyà?
La renovació urbana és un cossol del proper decenni. Caldrà renovar sense expulsar, obtenir la famosa “barreja social” respectant les persones, trobar una identitat de ciutat forta, compartida i generosa. Els candidats a les eleccions eviten Sant Jaume, no shi caminen mai i no hi viuen pas, de ben segur. Em vaig adonar que els qui no hi vénen mai tampoc no van pas enlloc sense tenir un idea estratègica, una intenció. No els interessa la realitat, no escolten el que diu la gent, no coneixen les llurs dificultats. El que cal primer és escoltar la gent.
Els anys Alduy han formatejat la ciutat?
És més que clar, no? Des del 1959 (nota: any de l’arribada del batlle Paul Alduy a l’ajuntament), els consistoris han decidit per a les persones, sense fer-les participar. A partir del 1993, Jean-Paul Alduy va introduir la concertació, però tot estava escrit per endavant, la consulta servia per persuadir la gent més que per escoltar-la. A més, França encara funciona massa verticalment. Si jo conservi alguna cosa de Catalunya del Sud, és la horitzontalitat dels mecanismes de la presa de decisions. Per a Perpinyà, m’imagini un mètode menys autoritari, més humil que l’actual. És òbvia la manca d’implicació de la gent, tot sovint perquè se la considera segons la manera de parlar. Al barri de Sant Jaume, la gent es parla menys que abans, viu menys junta. Jean-Paul Alduy es va equivocava amb la idea de voler crear ponts, amb la seva teoria de l’arxipèlag. Era una visió de suburbis francesos, poc adequada a la nostra ciutat. Avui, cal preservar Sant Jaume mitjançant un sistema win-win, amb animacions, bars, música, una combinació que funcioni. El que no cal fer és voler escampillar la població gitana, perquè els gitanos, si són separats, deixen de ser gitanos. Els gitanos saben aquesta evidència. A més, si volem veure sorgir metges, mestres o notaris gitanos, els hem d’educar en català des de ben petits i introduir el francès més endavant. Sense això, el francès se’ls imposa massa aviat i això és un fracàs. L’analfabetisme prové d’aquest fenomen. De manera més general, el batlle ha de deixar d’atacar llur barri i canviar d’enfocament: no fer les coses per a ells, sinó amb ells. A Perpinyà, la hipocresia és adreçar-se a persones per col·lectius, alhora que la gent es pot barrejar perfectament en projectes. Els magrebins de Sant Jaume estan oberts a la integració mitjançant símbols, mitjançant una identitat compartida. El ciment català és un enllaç entre tots, la identitat motiva l’economia, la imatge del territori i la integració. Tenim una gran oportunitat en comparació amb les regions de França sense identitat, especialment la regió de París, on no hi ha un punt sòlid d’adhesió per als nouvinguts.
Heu fet el catalanisme més “sexy”?
Belleu sí, si ho dieu! Les persones que s’han tornat sensibles a l’evolució d’aquest país són ara més nombroses. Comparteixen un sentiment que no és necessàriament cultural o lingüístic, sinó territorial, vinculat a la compartició d’una identitat. Un munt de batlles amb els quals parli em diuen que l’única oferta política adaptada al nostre departament és la nostra. Sovint afegeixen “però no comparteixi pas tot el vostre programa”. És un bon senyal. Els moviments polítics ja no s’han d’assemblar al fonamentalisme religiós, que requereix l’adherència del 100%. Els electors s’han acostumat al canvi de partits i les antigues formacions monolítiques són menys “sexy”, com dieu, perquè tenen una visió dogmàtica i limitativa. No sedueixen pas més.
Què ha canviat aquí durant 45 o 50 anys?
El panorama lingüístic. Avui, el català és cosa de joves, mentre que abans era una cosa antiga, però el nombre de persones que parlen naturalment el català, pel carrer, ha minvat dramàticament. A nivell econòmic, s’està produint una mena de revolució, amb empreses tecnològiques, logístiques, etc., però la petita indústria s’ha reduït i la nostra imatge s’ha deteriorat relativament. Les ments han caigut en l’ideologia del “sud“ i del sol. Fa 45 anys, no es veia pas tantes palmeres! Des d’aleshores, s’ha bastit un entorn artificial per transformar Catalunya del Nord en una destinació turística, només, i no pas una regió d’inventiva, d’iniciatives, de treball. Això forma part dels malentesos amb la Catalunya Sud.
…Malentesos amb la Catalunya Sud !?
Oi tal! Cal tenir present que l’autèntica Catalunya del Sud, no la dels catalanistes cultes, no ens considera. Perpinyà ha fet bluf, callant això, durant 25 anys. Els catalans del sud, dels quals vinc, són gent de “business”, molt naturalment. Aquí, el funcionariat és preponderant. No tenen gaire a veure amb nosaltres i de vegades ens reserven una mena de menyspreu. Sovint, en reunions transfrontereres de caràcter econòmic, els del sud no saben que tenim la taxa d’atur més alta de l’estat. No saben que tenim poca indústria i una fuga de cervells permanent, constitutiva del sistema centralista. La seva visió es distorsiona perquè uns quants dels nostres responsables econòmics i polítics esquiven la veritat. Només tenen una visió turística de la Catalunya del Sud sense tenir consciència de la importància internacional de Barcelona. Com a molt, coneixen els aeroports i els restaurants.
Existeix l’àmbit « transfronterer »?
Si existeix, sempre hi perdem perquè els productes del sud entren aquí, però gairebé mai passa el contrari. Només cal anar a supermercats o botigues de bricolatge. S’hi trapa productes elaborats als afores de Barcelona. Fa poc, vaig veure a Leroy Merlin uns endolls elèctriques fets a Olot. Nosaltres, tenim una visió provincial de nosaltres mateixos, que s’afegeix a la incomprensió. Els intercanvis transfronterers sí que operen a Alsàcia i el País Basc, però no aquí. Fins a tant que no es redreçarà aquest territori, serem passius i allò del “transfronterer” serà injust. Sí que funciona un xic en el turisme, però és molt desigual. Per aran, el transfronterer no pot pas ser un benefici per a nosaltres, però és una àrea que funciona molt bé des d’un punt de vista simbòlic.
Entrevista Martí Casals.
