La retirada política de Jean-Paul Alduy, pressentida des de 2009 arran de la seva dimissió del càrrec de batlle de Perpinyà, ha estat confirmada per l’interessat aquest dijous 30 de gener. Amb motiu de la cerimònia de benvinguda de l’Any Nou dedicada al personal de l’Aglomeració Mediterrània, seguida per una mateixa celebració adreçada a les forces vives econòmiques d’aquest territori, organitzades al Palau de Congressos de Perpinyà, el personatge que ha marcat la vida política de la ciutat durant 22 anys ha anunciat la seva sortida. Aquesta seqüència fins i tot ha estat un esdeveniment mediàtic, retransmès en directe pel canal France 3. President de l’Associació dels Executius Catalans de París, entre el 1988 i el 1991, any de la preparació de la seva arribada, amb 49 anys d’edat, a l’escena electoral, es va adjudicar el març de 1992 l’escó de conseller general del cantó del barri Nord del Vernet. El temible tertulià haurà consagrat així, relativament cap al tardde la seva vida, 22 anys a un exercici que anteriorment defugia. Fill de la diplomàcia francesa, nascut de la descendència catalana d’un pare, Paul Alduy, nascut a Amèrica Llatina, Jean-Paul Alduy haurà assenyalat el seu pas a través de la creació d’ambient. Des del buf nou instaurat el 1993 per la seva llista de societat civil “Perpinyà Oxigen”, amb ingredient químic manllevat a Jean-Louis Borloo, fins a “Perpinyà al Cor” el 2009, amb l’intermediari de “Perpinyà Energia” el 2001, aquell encara freqüentment anomenat “l’alcalde” haurà drenat més d’un centenar de candidats de llista, tot vivint dues eleccions municipals parcials mogudes, la primera i la de 2009, amb la constància del centre-dreta. La capital nord-catalana continua així injectada de manera durable per un model, més enllà de la candidatura de l’alcalde sortint, l’UMP Jean-Marc Pujol, l’“únic capaç, en la llista de 2009, de dirigir la ciutat” segons les afirmacions discretes del seu predecessor.
Massa preparat per no avorrir-se a Perpinyà
Membre del Centre de Demòcrates Socials (CDS) i després de Força Demòcrata, fosos en la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF) el 1995, president de la UMP de la Catalunya del Nord del 2002 al 2007, senador de 2001 a 2011, l’homenot de vegades sobrenomenat “zébulon”, pel seu estil elèctric i la seva inspiració de politècnic duplicada d’una sensibilitat de pintor, continuarà estant tanmateix molest amb la classe política. Verdader centrista, massa a l’esquerra per ser a la dreta i massa a la dreta per ser a l’esquerra, aquest perfil rar, no afiliat a la francmaçoneria, haurà estat una excepció durant prop d’un quart de segle al Rosselló, tot generant una varietat de sentiments sense crear mai indiferència. Massa preparat per no abocar-se a l’avorriment Perpinyà, massa dispers i no prou introduït a París per assolir una secretaria d’Estat o un ministeri, el de la Ciutat, malgrat rumors insistents que van precedir el tombant de segle, la personalitat Alduy inclou la seva part de misteri. Barrejant l’art de la distància amb el de la confidència, el fill d’alcaldes, forçat a la real politik ja el 1995 després del miratge del compromís ciutadà de 1993, encarna el model en vies d’extinció de les verdaderes personalitats polítiques, a les quals la Catalunya del Nord ha fet succeir una classe sovint sotmesa a les urnes per accident, a falta de recursos humans, en un regne dels bornis nodrit de malentesos. D’aquesta manera, quan va constatar el resultat de les “eleccions legislatives de 2012 a la Catalunya del Nord, el president de l’Aglomeració va declarar al seu cercle proper “hem caigut ben avall”, referint-se a la degradació intel·lectual del territori dels seus avantpassats. Fruit de la presència francesa al món, Jean-Paul Alduy s’inscriu en la cadena del modista Jacques, el besavi patern partit a Egipte al mig del segle XIX, de Pierre, el diplomàtic cònsol de França a Riga i a Lima, on naixerà el seu pare, Paul Alduy, reinstal·lat a la terra d’origen, mort el 2006. Però al marge del balanç de més de vint anys, que fan comprovar que el polític no ho pot tot, el “fill Alduy”, i fins i tot “Alduí” pronunciat de manera correcta i catalana per les velles generacions, continuarà sent inclassificable. Dominant el francès parisenc així com un català après com a batlle per demostrant amb exemplaritat una ambició geopolítica progressivament verificada, Jean-Paul Alduy, l’home del Teatre de l’Arxipèlag del qual continua de president, haurà comprès, com a descendent d’ambaixadors, que Barcelona, principal hub de proximitat, és també una plataforma cap altres zones. Per això, és significatiu que el “seu” TGV condueixi més de pressa cap a l’aeroport de Barcelona, és a dir cap a Bòston, Abu Dhabi i Pequín, mentre que el TGV del seu opositor visceral, Christian Bourquin, formari un enllaç cap a París, interpretada com un absolut.
Tramesa de testimoni als bastidors
Les reunions, discussions, dinars i sopars s’han accelerat des del començament de l’any amb i al voltant de Jean-Paul Alduy, en la insinuació d’un verdader testament polític, combinat amb una voluntat de transmissió, que aquell del qual l’empremta és garantida per les transformacions urbanes consignarà en un llibre que s’editarà el 15 de febrer. El dofí Romain Grau ocuparà així un lloc major a la llista liderada per Jean-Marc Pujol a les eleccions municipals del mes de març. En aquesta previsió de relleu, l’actual batlle és així consagrat, en la hipòtesi d’una victòria, a assumir un parèntesi. La filiació escollida amb el jove advocat fiscalista, de només 38 anys d’edat, posat final així al cicle alduysta de Perpinyà, ja que la pròpia descendència continua distant de l’àmbit política. Cécile Alduy, professora de literatura francesa a la Universitat de Stanford li manifesta tanmateix un interès espiritual, mentre que Manuel Alduy, personalitat de l’audiovisual francès, diplomat d’HEC i de Columbia University, a Nova York, director del cinema a Canal+ des de 2005, hi administra des del 24 de gener de 2014 la unitat Canal OTT d’estratègies digitals. Amb 71 anys d’edat, el comunicador d’idees, igualment admirat com criticat, abandona el món dels rancors i dels contenciosos polítics, per recuperar, amb la família, els perfums del seu primera viatge d’estudis a Grècia, complert l’any dels seus 17 anys. Amb l’aparença de tenir 10 anys menys que els reals, gaudint d’una salut envejable, afirma “no he canviat ni de pes ni de mida des d’aquella època”.
