L’ona d’èxit obtinguda diumenge per la federació Convergència i Unió, del president català Artur Mas, ofereix al centre-dreta català una hegemonia certa a la Catalunya del Sud. Després de triomfar a les eleccions al Parlament de Catalunya, el novembre de 2010, quan va assolir 67 diputats, el partit nacionalista dirigirà d’ara endavant dos de les més importants ciutats de Catalunya, com són Barcelona i Girona. A més a més, les majories a una altra institució important com és la “Diputació”, depenen dels regidors escollits. D’aquesta manera, les 4 diputacions que corresponen a les províncies de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida, seran totes dirigides per CiU. Una tal influència no s’ha vist mai, fins i tot al moment del regnat integral del President Jordi Pujol, fundador del component majoritari al 75% de CiU, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).
La coalició CiU estava molt vinculada amb Perpinyà, quan es va fundar, el 1978, després de dècades de resistència al franquisme. D’inspiració democristiana i nacionalista catalana, aquesta coalició permanent mai no ha amagat el seu atractiu per a la Catalunya del Nord. De fet, l’actual secretari de la presidència del govern català, i membre distingit de CiU, Germà Gordó, va recordar en la Nit de Sant Jordi, celebrada el passat 30 d’abril a Perpinyà, que “Catalunya sense la Catalunya Nord no és Catalunya”. Però més enllà dels sentiments, el partit CiU, liberal i defensor de la força econòmica i industrial de Catalunya, fundadora de la seua identitat, vol recuperar tant sí com no el seu retard acumulat enfront de Madrid, i preparar la postcrisi. Aquesta política passa, entre altres estratègies, pel posicionament del port de Barcelona, i la potencialització de l’arc mediterrani, del qual la plana del Rosselló és un dels nusos de l’hinterland: l’impacte econòmic impulsat per CiU des de Barcelona s’hauria de percebre a Perpinyà.
Paradoxalment, el registre polític presenta més complicacions. Des del final dels anys 1980 fins al començament dels anys 2000, la vella generació de CiU mantenia vincles forts amb els actors polítics nord-catalans, propiciant la creació de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, el 1991. Més tard, el batlle de Figueres, Santi Vila, afiliat a CiU, i el nou alcalde CiU de Girona, Carles Puigdemont, s’han mostrat amics del Partit Radical del llavors batlle de Perpinyà, Jean-Paul Alduy. Però la creació d’una federació de CDC directament a Perpinyà, a finals de 2006, va suposar un punt i final de l’entesa i de l’ajuda recíproca de posada des de feia decennis. Confiada a una persona polèmica dels ambients catalanistes locals, la representació del prestigiós partit s’ha acabat incorporant al l’oposició del consistori perpinyanenc. Des de llavors, s’hi ha sumat una altra figura discutida de l’escenari perpinyanenc i contrincant absoluta del president de l’aglomeració Perpinyà-Mediterrània, Clotilde Ripoull. En desgràcia amb el Partit Socialista de Christian Bourquin i d’Europa Ecologia de Jean Codognès, clavat amb un 1% dels sufragis a les últimes eleccions cantonals, el partit dels 60.000 adherents a la Catalunya del Sud només genera hostilitat política a la Catalunya del Nord. En aquest context, l’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, una eina necessària per a la construcció catalana, formada al Sud per una majoria d’electes de CiU aclaparadora, hauria de generar greus problemes de governança.
