La manifestació del “V” de voluntat, de vot i de victòria organitzada aquest 11 de setembre de 2014 a Barcelona ha assolit l’objectiu apuntat. L’Assemblea Nacional Catalana, estructura situada al marge de l’àmbit polític declarat, desitjava que el clamor popular alertés l’opinió internacional. El diari Le Monde a titulat “A Barcelona, molt forta mobilització dels catalans per la independència,” mentre The Guardian publicava en directe fotografies de la mobilització. Les avingudes Diagonal i Gran Via, acaparant 11 quilòmetres, han rebut 1,8 milió de persones, en una marea de banderes independentistes amb què també s’havien guarnit abundantment les finestres dels barcelonins. The Wall Street Journal ha subratllat que l’onada sobiranista “desafia” el govern espanyol, mentre que l’agència Associated Press retransmetiala gran V humana en directe, per informar els mitjans de comunicació abonats. En total, 200 periodistes estrangers han estat presents a la ciutat dels prodigis, com tants senyals enviats als àmbits econòmics i polítics internacionals.
Un embolic polític anunciat
Aquesta mobilització, amb l’eslògan “Ara és l’hora, units per un país nou”, s’ha inscrit en una diada oficialment feta nacional el 1980. El seu èxit reforça l’embolic actual, ja que les ganes d’un referèndum sobre la independència s’han refermat en la calma. Però el sistema institucional espanyol, amb el primer Ministre al capdavant, no desitja autoritzar una seqüència democràtica que podria generar la sortira de Catalunya del conjunt espanyol, tot privat-lo de 19% de P.I.B. La determinació popular catalana no fa dubte i el govern català, portat pel president Artur Mas, insisteix en un referèndum considerat il·legal per Madrid. El 22 o el 23 de setembre, Mas signarà el seu decret de convocatòria per al 9 de novembre, però la barrera del Tribunal constitucional espanyol és previsible, malgrat un escrutini sense conseqüències jurídiques.
Error de diagnòstic a Madrid
Cap al vespre, Artur Mas ha una vegada més adreçat una invitació a negociar a Mariano Rajoy, que defensava la “solidaritat” i “la unitat” d’Espanya. La referència a l’egoisme regional supera tanmateix el marc actual, ja que Catalunya té com a atributs una llengua realment parlada, un territori definit, una literatura mil·lenària i un esperit empresarial reconegut. La seva reconstrucció política en menys de 40 anys, des de la mort del general Franco, l’ha renacionalitzada, d’alguna manera. Així, Barcelona difereix de Madrid en la llengua usual de les escoles, com s’observa trivialment entre París i Bonn. La globalització, l’autoconfiança i la crisi, que degrada la “marca Espanya” a nivell internacional, han tret dels marges el sentiment sobiranista, ja que l’evolució, les tecnologies i l’obertura europea han afavorit la idea d’existir sense Espanya, probablement millor. No obstant, el govern espanyol, dirigit pel molt dretà Parti Popular, ha cregut surant diversos anys que assistia una postura romàntica a Catalunya. La minoració de fets objectius s’ha sumat a una voluntat de recentralització forçada per les dificultats econòmiques. L’estratègia independentista és exportar aquesta anàlisi a diversos pisos, per tal d’evitar els resums produïts no la distància i de fer valer un dret ordinari.
La Comissió europea, a l’espera, Fabius Opina
Aquest mateix dijous 11 de setembre, la Comissió europea ha lliurat la seva posició sobre la independència de Catalunya a través del seu portaveu, Fréderic Vincent. Aquest ha destacat que un estat català hauria de formular la seva demanda d’adhesió a la Unió Europea, però que aquesta fórmula no és possible si no la fa un un estat membre. En un pas inimaginable, Espanya hauria de prestar suport a Brussel·les per a l’adhesió de Catalunya. La Comissió preveu tanmateix detallar un procés si la independència guanya en el referèndum escocès del 18 de setembre. Pel seu costat, el ministre d’Afers exteriors francès, Laurent Fabius, ha declarat que “França no reconeixerà cap referèndum contrari a la Constitució d’un estat”. Atès que no existeix cap assessorament estàndarditzat a la secessió de territoris, una independència catalana suposaria una solució a mida.
“Catalunya, a l’espera del resultat escocès”. Euronews, 11/09/14.
