Engrandit per un exili americà permanent, l’immens Michel Polnareff va anunciar el 22 de juliol a Los Ángeles la preparació d’un nou àlbum, probablement seguit per un enèsim regrés als escenaris. No s’ha sabut cap informació més, llevat d’una indiscreció en relació amb la futura i primera paternitat de l’ex-beatnik, nascut al Llenguadoc, anunciada al mes d’agost per la seua jove companya. Als 66 anys, l’ex-provocador dels anys 1960 i 1970 prepara la successió. Però dos mons separen l’època d’abans i el present, dues civilitzacions, sobre les quals es fonamenten totes les dificultats trobades pel cantant. Aquest ha intentat tornar artísticament a França més d’una vegada des que es va instal·lar als USA el 1973, però sempre amb un regust de fracàs.
Esborrat al regne dels cecs, va estar a punt de perdre la vista
Entre el 1989, any del seu verdader últim àlbum «Kama-Sutra», que inclou l’èxit « Goodbye Marilou », i el 2007, amb una estranya gira neoprehistòrica titulada « Ze (Re) Tour», que va precedir una nova partença cap a la seua vida real als USA, Polnareff no ha deixat de giravoltar d’un continent a l’altre, comprovant l’estat de la seua aura i constatant, des del canvi de segle, un estatut d’icona fora del temps. Però l’eternitat no pot acontentar humanament el genial creador, superat a casa per un rosari de cantants que han compensat la buidor des de fa 30 anys, segons el principi del regne dels cecs. Justament, abans de declarar el 1995 «m’he estat a punt de fer cec», l’ex-precursor es va fer operar de la cataracta el 1994, alimentant més la crònica people que musical.
El risc d’un nou àlbum el 2011
El músic, actualment en estudi de gravació, confessa «no hi ha res de nou que hagi sortit des de fa 15 anys (…) llevat de dos senzills». Aqueixos dos temes, «Je rêve d’un monde», el 1999, i « Ophélie Flagrant des Lits », el 2006, contenen verdaderes harmonies i línies melòdiques, sense, però, fer el pes comparat al passat. Els «flagrants des llits» (“llits flagrants”, que arriben a ser “delictes flagrants”, segons el joc de paraula imaginat pel poeta) no tenen punt de comparació amb la subtilesa de « LNHO, LNAAOTCO» (L’Helena té calor, l’Helena s’ha tret el top) de 1989. L’essència del problema de Polnareff, víctima de la longevitat, és poder assolir el nivell de Polnareff. L’autodissolució de l’ex-androgin, irònic quan ho vol, l’ha acostat a la defunció artística, el que requereix una reinvenció integral. Massa intel·ligent per ignorar, o rebutjar aqueix estat, el futur papà, en perill artístic des des de l’inici, el 1965, potser serà capaç, finalment, de recuperar la pròpia continuïtat.
Víctima del web
El 1989, en el seu últim àlbum real, el cantant evocava ja els avantpassats dels txats d’Internet, on conversava «amb els dits» cap al personatge de Marilou, manllevat a Gainsbourg. Pioner a la xarxa, va crear «Polnaweb.com» el 1997 i va descobrir-se una una comunitat de seguidors. L’abolició de les distàncies a través de la tecnologia, l’interès cap a aquesta plana electrònica i el caràcter solitari de l’artista, han generat passions i motivat diversos retorns a França. Un concert «Live at the roxy», a Los Ángeles, el 1996, va anunciar una vaivé entre els USA i França, preludi a una gira hexagonal el 2007. Després de 20 anys en forma d’acordió, acompanyats per una difusió a la ràdio cada vegada més rara, el panteó musical no acontenta prou el qui, l’agost de 1970, va actuar al Casino el Lydia del Barcarès. En la darrera declaració pública, el juliol, Michel Polnareff va destacar, referint-se al seu públic «Continuem sent a prop, fins i tot si és de manera virtual». Però Facebook i Twitter no tenen cap relació amb la creativitat.
