Idioma

La prova del segon àlbum continua sent una complicació per als artistes, fins i tot si la nostra època fa explotar la mateixa idea de l’àlbum, ara esbocinat en temes per baixar-se a la xarxa al preu de 0,99 euro. Després de l’èxit fenomenal del seu primer àlbum, Mika enfronta la severitat dels seus seguidors i de la crítica, a través d’un àlbum gravat entre Londres i Los Àngeles, parcialment modelat pel dissenyador sonor Seawind Horns, reconegut per a la seua participació als àlbums “Off The Wall” i sobretot “Thriller”, del malaguanyat Jackson. “The criat who knew too much” conté unes referències als anys 1940 de la casa Walt Disney (Toyboy), modernitza el power-pop dels anys 1980 (Afectes You), fa seus els accents del disco (Rain), i es passa a la malenconia amb introspecció (Dr. John). Aquest nou Mika, que l’artista ha compost primer tot sol al piano en una cambra d’hotel, sembla que pot enfrontar el present i part del futur, perquè cristal·litza els mals del temps per a una joventut occidental en curs d’absoluta globalització, incloent-hi les seues problemàtiques. Al Contrari d’una salva inaugural dedicada a la infantesa, pastada per la innocència, aquest nou treball arriba després de l’adolescència, quan les experiències de vida, fins i tot de sexe i de substàncies il·lícites, continuen generant novetats. Aquest segon opus acompanya senzillament la maduresa del jove, que acaba de celebrar 26 anys.

Mika convida a “perdre’s en el seu món”

Separat del personatge narrador de “Life in cartoon moció”, el minyó exèntric, que vol ser artista integral, declara «Tot està contingut en les meues cançons, compondre és per a mi una manera de posar-me a dia amb mi mateix», i escriu d’ara endavant en primera persona, passat el temor de la mirada sobre un mateix. Es desprèn d’aquesta actitud una expressivitat menys fabricada i menys estèticament massa perfecta, apareixen aspectes de la foscor del personatge, que es troba finalment sol de cara a la seua creació, una vegada difuminats els efectes enganyosos del seu èxit sobtat. Aqueix àlbum és la postura d’un professional, d’un noi no com els altres, arribat a l’estudi cada matí a les 10h, instal·lat per dinar en el mateix restaurant, abans de tornar a la sessió de gravació i de passar una estona al mateix club, cada tarda-vespre a partir de les 19h. Ha passat directament del delit clàssic dels jovencells a la rutina d’un prejubilat? Més segurament, es tracta d’una prova suplementària de l’extrema fredor manifestada pels qui fan el “job”, conscients que el somriure i la festa són un negoci com un altre, i ho fan millor que els altres. Pitjor, Mika, que insisteix a continuar sent l’únic mestre del resultat final, obliga el seu cercle de gent més proper, entre músics, productors i sound designers, a «immergir-se al seu món de manera exclusiva» i a es « perdre en aquest món» que imagina.

Mika en concert a Barcelona, Palau Sant Jordi, el 18 d’abril 2010.

Àlbum “The boy who knew too much”, (Casablanca Records/Universal), setembre 2009.

Comparteix

Icona de pantalla completa