El Salari Mínim Interprofessional (SMI) espanyol augmentarà d’un 0,6% i assolirà 645,30 euros nets cada mes a l’a partir de l’1 de gener de 2013. Aquest increment aprovat el 28 de desembre pel Consell de ministres, a Madrid, s’encerta després d’un any sense revaluacions, a conseqüència de les mesures d’austeritat promogudes pel govern de Mariano Rajoy. A través d’aquesta mesura, el ministeri espanyol de l’Ocupació laboral pretén respondre al “context econòmic actual, que obliga a adoptar polítiques salarials el 2013 que poden contribuir a la recuperació econòmica i a la creació de llocs de treball”. El salari mínim espanyol correspondrà així a 21,51 euros diaris, per a uns ingressos anuals de 9034,20 euros. A França, l’1 de gener, l’Smic passarà a 9,43 euros bruts per cada hora després d’una alça d’un 0,3% calcada de l’índex dels preus al consum, o sigui 1.430,22 euros bruts mensuals per a 35 hores setmanals, corresponent a aproximadament 1.121 euros nets.
Els neoliberals volen reduir el salari mínim francès
A partir de l’1 de gener, el diferencial entre l’Smic francès i l’Smi espanyol arribarà així al 42,5 %, però altres consideracions entren en escena, sobretot el temps de treball legal, que queda fixat a 40 hores setmanals a l’estat espanyol. D’altra banda, en el seu butlletí del mes de desembre, el Banc d’Espanya adverteix d’un risc de destrucció de feina arran d’aquesta revalorització, sobretot entre els joves i les persones grans. Pel seu costat, el setmanari liberal The Economist, en un comparatiu dels salaris mínims europeus publicat el 19 de desembre, considerava els salaris de nivell llindar com una “forma de discriminació contra els treballadors sense qualificació” i apuntava l’Smic francès, a un 60% del salari mitjà, un percentatge que li confereix el rècord entre els països industrialitzats. El titular britànic en preconitzava fins i tot una reducció “del 25 al 30 %”, en nom de la competitivitat francesa. La pregunta franco-espanyola dels salari mínims és d’altra banda cruelment present en la realitat nord-catalana. Concretament, des del final de l’últim decenni, la presència invencible de la competència sud-catalana en el sector de la construcció genera a Perpinyà, Ceret o Sallagosa activitats amb modalitats espanyoles en matèria de salaris i de temps laboral setmanal.
