Idioma
La Clau
Totes les exposicions del festival Visa pour l’Image Perpinyà 2016
Idioma

La nova edició del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image es desenvolupa a Perpinyà del 27 d’agost a l’11 de setembre. Seguidament us presentem la integritat del programa de la seva vintena d’exposicions, de les quals la síntesi individual és accessible en els documents PDF vinculats a cada títol.

Niels Ackermann, «L’Àngel blanc»

«L’abril de 2016, el món ha commemorat els trenta anys de la catàstrofe de Txernòbil. Més aviat
que tornar una vegada més sobre les conseqüències d’aquest accident, he escollit girar-me cap al futur fotografiant durant tres anys la joventut de Slavoutytch: la ciutat més jove d’Ucraïna, nascuda d’aquesta catàstrofe».

Clara Allard, «Els homes de l’ombra»
«Entre una administració que s’esforça, a través de moltes comissions d’investigació, de racionalitzar una zona amb fronteres tèrboles, i l’exigència d’un ofici en constant evolució que reclama molta inversió personal, els tècnics de l’espectacle intenten quan poden espavilar-se en una societat que els percep sovint com mainada gran, capritxosa i massa mimada».

Juan Arredondo, «La generació del conflicte: els nens soldats a Colòmbia »
«Aquests dos últims anys, he trobat i he fotografiat mainada soldats a Colòmbia, alguns desmobilitzats, altres sempre allistats. En la indiferència general, és la vida de prop de 6 000 joves reclutats per grups armats il·legals que està destrossada. Una situació explosiva».

Peter Bauza, «Copacabana Palace, Brasil»
«Aquí es troben el paradís, l’infern, la bogeria i la passió.» És així com les paraules de la Sinfonia do Rio de Janeiro de São Sebastião de Francis Hime descriuen l’ànima i la diversitat de Rio».

Yannis Behrakis, «Els camins de l’esperança»

«S’han amagat en camions o amuntegat en vaixells, han corregut i han continuat encara, passant punts de control, barreres, rius, pujols. Per trobar seguretat, han abandonat el seu país: Bòsnia, Somàlia, Albània, Iraq, Croàcia, Líbia, Txetxènia, Kosovo, Síria i altres llocs».

Valerio Bispuri «Paco, una història de droga»
«El paco ha fet la seva aparició a l’Argentina mentre que el país era submergit en una depressió econòmica. Aquesta droga del pobre – una dosi costa avui menys de 50 cèntims d’euro – ha fet estralls als barris barraquers de Buenos Aires. El paco es fuma com el crack i seria 50 vegades més potent que la cocaïna. L’efecte és immediat però efímer, a penes 20 segons. Els consumidors es converteixen ràpidament en dependents, força més que amb l’heroïna o el crack».

Felipe Dana, «El virus zika»
«El virus Zika va ser detectat per primera vegada a l’Àfrica i posteriorment aïllat el 1947. El 2015, el Brasil ha fet constar diversos casos de contaminació i el virus s’ha propagat ràpidament a la resta del continent americà. Al Brasil, el Nordeste afectat amb força ja que és una regió pobra amb clima tropical, infestada pel mosquit Aedes aegypti, que transmet el virus a l’home».

Marie Dorigny, «Displaced, dones en exili»
«Al mes de desembre de 2015, quan Marie Dorigny s’envola cap a Lesbos, alguna cosa acaba de canviar per als refugiats que arriben des de l’estiu per milers a les costes rocoses de les illes gregues: Europa ha fet un gest. Entreobre la seva porta. El cadàver d’un ninent adormit per sempre sobre la sorra sembla haver pertorbat la seva bona consciència».

Laurence Geai, «Aigües tèrboles»
«Entre Israel i els palestins, el conflicte territorial dura des de fa prop de 70 anys. S’acompanya avui d’una tensió sorda al voltant de l’aigua, font de vida essencial en aquesta regió, on certes zones són àrides, fins i tot quasi desèrtiques. Les xifres parlen soles: segons un informe detallat del Banc mundial, un d’Israelià disposa de mitjana de 4 vegades més aigua que un palestí».

David Guttenfelder, «Tornada al país»
Durant 20 anys, David Guttenfelder ha recorregut el món, de Rwanda a Kosovo passant per l’Afganistan, cobrint sovint la tragèdia i la guerra. Corresponensal a l’Àsia per Associated Press, és el primer fotoperiodista occidental a poder anar regularment a Corea del Nord. Aleshores passa diversos anys a explorar aquest país aïllat, fotografiant l’actualitat, i treballant amb el seu telèfon mòbil, generant un retrat de la vida quotidiana».

Yuri Kozyrev, «L’altre Iraq»
«El Kurdistan iraquià ho té tot d’un Estat independent, llevat el nom. Oficialment, pertany a l’Iraq, però els kurds actuen com si tinguessin el seu propi Estat. Tenen un Primer Ministre, un parlament, un himne nacional, una bandera i un exèrcit fort de 175 000 soldats, els peshmergas («els que enfronten la mort»). La majoria dels kurds us diran que no volen tenir assumptes amb Bagdad o a la resta de l’Iraq. Per què ho farien ja que s’apanyen molt ben tot sols? ».

Frédéric Lafargue, «Escapar a Daech»

«El 13 de novembre de 2015, després de dos anys passats sota el jou de Daech, Sinjar, al nord-oest de l’Iraq, és alliberada. El mateix dia, mentre que sem a la carretera d’aquesta ciutat de la qual no queda res, el grup terrorista ataca a París. «La simultaneïtat d’aqueixos esdeveniments m’ha inspirat un sentiment nou, explica Frédéric Lafargue. Aquesta impressió de sentir-me més en seguretat a l’Iraq que a París. M’inquietava per la meva gent a França, una situació inèdita».

Catalina Martin-Chico «Els últims nòmades de l’Iran»
«Van ser els herois de la revolució constitucional de 1905-1911. Van enfrontar els britànics durant la Segona Guerra mundial, van lluitar contra els soviètics. Els shahs van voler dominar-los, imposar-los una obediència cega al govern central. Aquests últims decennis, les polítiques de sedentarització forçada s’han succeït sense aturar-se. Han pres cops i han travessat les proves. Són els últims nòmades de l’Iran i són herois».

Aris Messinis, «Escenes de guerra en zona de pau»
«He treballat a Síria i a Líbia on he fotografiat la guerra, però no m’esperava veure escenes com aquestes a l’illa de Lesbos. El patiment humà és el mateix que en zona de conflicte, però saber que no ens trobem en guerra duplica les emocions».

Dominic Nahr, «Un Estat esquinçat»
«Cinc anys després de la independència del Sudan del Sud, els afrontaments iniciats el desembre de 2013 per un braç de ferro entre el president Salva Kiir i l’antic vicepresident Riek Machar han abocat 2,5 milions de persones a les carreteres».

Frédéric Noy, «Ekifire, els mig-morts»
«Tenir relacions sexuals entre adults del mateix sexe és considerat com un delicte, fins i tot un crim, a 77 països del món. Amnesty International ho anomena « homofòbia d’Estat ». A l’Àfrica, on més de 30 països disposen de lleis repressives, l’homosexualitat és ignorada, instrumentalitzada o estigmatitzada per governs que argumenten que la població no vol d’«aquella gent» per raons culturals. Seria una pràctica desviada importada d’Occident, totalment estrangera al continent africà».

Andrew Quilty «Afganistan : després de l’operació «Llibertat immutable»
«El 2001, en el marc de la seva guerra contra el terrorisme, els Estats Units van liderar una coalició internacional a l’Afganistan amb motiu d’una operació modestament batejada «Llibertat immutable».
En el transcurs dels deu anys següents, l’Afganistan ha ocupat la primera plana dels diaris; les organitzacions humanitàries, les societats de seguretat privada i els mitjans de comunicació han seguit. Aquest país non s’havia beneficiat mai d’una atenció com aquesta, malgré ser rosegat pel conflicte des de fa ja vint anys».

Marc Riboud, «Cuba»
«És la història d’una exclusiva com ja no existeix avui. El novembre de 1963, Marc Riboud i Jean Daniel, gran reporter a L’Exprés, arriben a l’Havana. Al’espera d’una cita amb Fidel Castro, recorren l’illa en tots els sentits, trobant pagesos i obrers, militants i de contrarevolucionaris, ministres i artistes. Visiten una escola de ball, un centre de reinserció per a antigues prostitutes… fins que un vespre, a les 22 hores, Castro arriba finalment al seu hotel, on s’està fins a la mainada, preguntant Jean Daniel abans de contar amb passió la seva versió de la crisi dels míssils que, un any abans, havia estat a punt d’abocar el món cap a la guerra».

Anastasia Rudenko «Internats : institucions per als minusvàlids mentals en Rússia »

«El primer establiment per a minusvàlids mentals i físics a Rússia va obrir després del Segona Guerra mundial, per acollir els militars ferits o traumatitzats. A la mateixa época es van crear els orfenats per a la mainada amb pares que havien mort durant el conflicte. Avui, nombrosos mainatges minusvàlids són orfes, ja que els seus pares n’han perdut la custòdia o han optat per abandonar-los al naixement».

Brent Stirton, «Guerres d’ivori»
«Fa molt de temps que els elefants de l’Àfrica són amenaçats pels caçadors que cobegen el seu ivori. Però des de fa una desena d’anys, diversos grups armats del continent es dediquen també a la caça furtiva per finançar-se. Aprofiten un mercat negre en ple desenvolupament per causa de la impunitat que regna, i la demanda insaciable de l’Àsia de l’Est, particularment la Xina, on l’ivori il·legal es pot trobar en el mercat estatal legal. Més de 30 000 elefants són així matats cada any i la tendència no minva».

Comparteix

Icona de pantalla completa