És temptador de desar els artistes en categories; els fotògrafs a més a més, corren el risc de veure’s vestits sia amb el nom de fotoperiodista d’un costat, sia de fotògraf plàstic de l’altre. D’una banda l’informació, de l’altre l’art. Oimés que, a la ciutat de Visat per a la imatge, Perpinyà, la poderosa poció del festival altera la nostra visió de la cosa fotogràfica. En efecte, on posar Avedon, Martin Parr, o àdhuc Cartier-Bresson ? Les baralles valladolidesques passen, les fotografies romanen. Raymond Depardon, artista o periodista o totes dues coses, o no pas cap, poc importa. No per això no és l’autor d’imatges que compten i comptaran entre les més notables, les més significatives i les més boniques de la seua generació.
D’una banda, la pedra, de l’altra, els rètols de senyalització
Les dues exposicions mostrades a Perpinyes són una forma de testimoniatge distanciat, a la vegada intel·lectual i púdic, sobre els homes i els paisatges francesos d’aquests darrers decennis. La primera sèrie, ensenyada al Palau dels Congressos, respon a un encàrrec de la regió Llenguadoc-Rosselló sobre els paisatges «locals». De la Losera a Catalunya del Nord, Depardon ha recorregut els camins menys fressats per respondre a la seua manera a la demanda. Se sap que no hi ha bones qüestions, sinó bones respostes : es veu aquí. Les fotografies ensenyen arquitectures comunes, giratoris, cantonades, comerços. Cap ésser humà a l’horitzó. Fugint de l’espectacular, el fotògraf es defineix alhora com a arxiver i sociòleg d’un quadre de vida on diferents estrats del temps s’acumulen. D’un costat, la pedra, cases o les fites de camins més que centenaris. De l’altre, senyals de trànsit, anuncis mig arrencats, publicitats gran format, en una compressió del temps que fa el clixé profund i meditatiu. A la manera d’un Stephen Shore en els 70s americans, Depardon organitza un paisatge. Però allà on el primer fa seducció, el segon radicalitza l’austeritat per a, en una composició implacable, no deixar parlar més que una visió individual. Precisem que aquesta sèrie és constituïda de bastant grans formats, d’un metre de costat, realitzats a la cambra, és a dir no deixant el lloc a cap desenfocament o efecte de profunditat. Com en música, es cal poder donar els mitjans tècnics d’espletar el seu subjecte. En aquest cas, tenim davant nostre un virtuós! Entre aquesta vintena de clixés, la “Casa de vigilància” de Narbona o “La platja d’Argelers” criden l’atenció per llur realisme, en el sentit del s. 19 : l’anticarta postal, la vertadera bellesa.
Fotògraf acceptat pels vilatjans
A la polvorera (indret increïble en el perpinyà històric) s’ensenya una sèrie sobre els pagesos i el seu medi de treball. Aquesta sèrie, engegada als anys setanta, s’assembla àmpliament més a un reportatge que la primera. Cara de les arrugues cavades, absència de posa, realisme dels clixés : una mica l’antiYann Arthus Bertrand ! Depardon explica la dificultat de reeixir a fer-s acceptar, per ardit, en aquests pobles de la “diagonal del buit” francesa, de l’Arièja a les Ardennes. Les vides són a l’evidència difícils, la gent envellida prematurament per la rudesa de la terra. Tot amb tot no hi ha cap miserabilisme com n’han pogut tenir, fins i tot amb geni, les fotos de Dorothy Lange. Amb l’evidència del quotidià n’hi ha prou per fer comprendre l’estil de vida. S’ha de subratllar que es tracta aquí per la majoria de petits tiratges argèntics “a l’antiga” d’una gran puresa. Gran art. un artistes francesos dels més interessants, sens cap mena de dubta. No és corrent a la nostra llunyana illa catalana. Aquest dijous, com en altres dies m’han dit, no hi havia ningú a l’exposició. Les senyores de l’acollida, molt gentils, no sabien qui era el fotògraf exposat.
Exposicions Raymond Depardon, Perpinyà, fins al 31 de juliol
Espai Mallol del Palau dels Congressos, cada dia llevat diumenge, de 12h a 19h. Entrada de franc.
La Polvorera (la Poudrière), cada dia del dimecres al dilluns, de 10h à 2/4 de 6 de tarda. Entrada gratis.
