Les eleccions cantonals de març de 2011 a França són les últimes del sistema electoral antic. A la Catalunya del nord, la primera volta ha suposat un retrocés del 32% del nombre de vots expressats cap a la dreta clàssica en relació amb 2004, mentre que el Front National ha passat de 14.700 a 17.400 sufragis. L’esquerra ha guanyat pocs a nivell de percentatges, i Europa Ecologia a multiplicat els vots per 2,3. La recent reforma de les institucions territorials tendeix cap a un canvi significatiu en l’expressió de la democràcia francesa, després de la introducció de la presidència de cinc anys i la inversió del calendari entre les eleccions presidencials i legislatives. D’aquesta manera ja es dibuixen dos anys majors, entre l’estatal, el 2012, amb les eleccions dels diputats i del President de la República, i la local-regional de 2014, que suposa l’elecció dels “consellers territorials”, amb escó al Consell General de cada departament i al Consell Regional. Aquells any també arribaran finalment eleccions municipals, amb regidors escollits per formar part dels consistoris, però també dels consells de les comunitats urbanes.
En aquest panorama, les eleccions cantonals de 2011 no suggereixen cap modificació important, sinó que el guanyador n’és el partit de l’abstenció, gairebé d’un 50% a la Catalunya del nord, amb motiu d’una votació parcial, ja que es renova la meitat dels consellers generals. Tot plegat no propicia cap dinàmica de projecte polític, com se sol observar en eleccions presidencials o legislatives, ja que no hi ha cap canvi assegurat en cas de victòria. Aquest fet ha impedit qualsevol emergència als mitjans de comunicació, en un període ocupat pel desastre de Fukushima i la intervenció militar a Líbia. L’única lliçó d’aquestes eleccions a la Catalunya del nord sembla ser que permeten comprovar la instal·lació de les relacions de forces prèvies al gran ball electoral de 2012 i 2014. Les eleccions de 2014 seran així les d’autèntics projectes locals, que mobilitzen les masses i els mitjans de comunicació.
En aquest context emergeixen tres forces a la Catalunya del nord per a 2012 i 2014, mentre que la “batalla de Perpinyà” serà severa, amb per una banda l’aparició del new Front Nacional, ara més acceptable a nivell del discurs, al voltant del n°2 del partit, Louis Aliot, el sistema regional socialista, construït per Georges Frêche, que no s’esmicola gens, i un pol de centre-dreta, amb el cossol del Partit Radical de Jean-Paul Alduy, guanyador de la dreta local més dura, seguint una mecànica semblant al posicionament del radical Jean-Louis Borloo enfront de la UMP, que caça a les terres de l’FN. No sorgeix cap tercera força dita “republicana” al territori.
Des d’ara, les eleccions municipals a Perpinyà, i el repte enorme del control de la mancomunitat de l’àrea metropolitana de Perpinyà-Mediterrània, que comanda gran part de la plana del Rosselló, genera desigs per part de molts. Entre els cinc cantonsper renovar a la vila de Perpinyà, el Front Nacional lidera la primera volta en dos, i ocupa el segon lloc en els dos altres. Aqueix augment ve donat especialment per la presència d’una patum estatal, i una dinàmica positiva: els futurs pertorbadors de les eleccions presidencials de 2012 podrien ser decisius a Perpinyà el 2014 i, aquesta vegada amb uns votants sense inhibicions. Aquests prefereixen l’original a la còpia, com en cantó IX de Perpinyà, al barri del Baix-Vernet, on el molt dretà Jean-Louis de Noel, de la UMP, però ex-líder del Front Nacional català, ocupa la tercera posició darrere de la candidata socialista, i, sobretot, de l’FN Louis Aliot, el gran guanyador, amb el doble de vots que el contra-incendis de la dreta. La dreta nord-catalana necessitarà clarament una estratègia alternativa per conservar l’ajuntament de Perpinyà i el control de l’àrea metropolitana del Rosselló.
