MÈDIES

Té futur la premsa regional diària francesa?

La premsa regional diària francesa constata es continua capficant en un sistema de preservació institucionalitzat. És frenada per Internet, i uns diuen que està agonitzant: en la segona dècada del segle XXI destacarà el seu final?

DR
DR
La minva del volum de vendes de la premsa diària regional francesa, constant en la dècada dels 2000, és compensada per publicitats institucionals: els anuncis són més grossos, i els continguts han estat dividits per dos en 20 anys. Per arrodonir el drama, les redaccions de les ciutats sols tracten l'actualitat local.
Sorgeix una paradoxa en el nou segle a França amb els diaris de la premsa regionals, anomenada "PQR" (Presse Quotidienne Régionale), que ha semblat tenir èxit econòmic, a través del suport dels inversors. Fins el 2009 s'ha arribat a fer una vintena de traspassos de propietaris de rotatius, tot i la caiguda dels lectors, en un 10%, corresponent a 700.000 lectors. Els 2000 han estat una dècada de compensació de la pèrdua d'ingressos, conseqüent de la desafecció dels lectors, amb una increment major dels ingressos publicitaris, un 36% més de 10 anys. Tot i la crisi del sector, la premsa regional té una rendibilitat molt més gran que els diaris estatals. De fet, fins ara, la seua la penetració i la varietat dels seus lectors n'ha fet el millor vector per als anunciants. No obstant això, la crisi continua sent real i la premsa regional es troba ataca per tots costats, com ara des dels nous mitjans i Internet. Per això organitza noves reestructuracions, en el sentit de la concentració i de l'exclusiva territorial: hi havia 175 diaris francesos el 1946, i en queden 61 el 2011. Frenats per la baixada de l'audiència, els diaris regionals es fan més prims, fins esquifits, els anuncis hi són més grossos, i el pluralisme, base necessària
per a la democràcia, s'ha traslladat progressivament a la xarxa, a través de mitjans de comunicació més lliure, mentre que les versions electròniques dels mateixos diaris "de paper" continuen sent de segones, fins insignificants. Una simple comparació entre un exemplar del 1991 i un altre del 2011 del diari L'Indépendant, exclusiu al territori de la Catalunya del Nord i afiliat al Midi Libre de Montpeller, aquest pateix propietat del grup Sud-Ouest de Bordeus, palesa la situació. S'han fos més del 50% dels continguts... i una versió web llegible es continua esperant. En comparació, l'exemple de Girona és eloqüent, ja que hi conviuen dos diaris majors, el Diari de Girona i El Punt, cada un amb un volum triplicat en relació amb L'indépendant, i amb una pàgina web real.

La premsa diària regional francesa pateix els mateixos mals des de fa 30 anys... i no reacciona

Animada per la il·lusió de la seua importància, i sobretot de la seua sostenibilitat, la premsa diària regional francesa sembla que no veu arribar el terratrèmol, tot i que els seus defectes són els mateixos que fa 30 anys. Prefereix, tal com es va observar durant els Estats Generals de la premsa escrita, impulsats en 2008, mantenir una sistema institucionalitzat, com una unió monjos copistes que denunciés Gutenberg. Sovint atrapada en consideracions que formen part del seu llegat original, és sotmesa a la dictadura dels periodistes professionals, d'una banda, alineats darrere dels carnets de premsa, únics al món a nivell dels "drets" que atorguen. A l'altra banda es troben els potents sindicats, tot i que tot plegat depèn dels anunciants i dels inversors institucionals. La premsa regional diària francesa no ha sabut anticipar els canvis que es produeixen al món que l'envolta, incloent els tecnològics, per apropiar-se'ls. Pitjor encara, amagada darrere del seu estat "regional", ha abandonat definitivament la idea de formar un tot: ja no opina sobre el món, Europa o França, sinó que  se centra en el sacrosant "àmbit local", dissenyat en França com l'antítesi de l'universal, i, en definitiva, de la serietat. No obstant això, existeix una actualitat del món d'Europa, d'Espanya fins de França, a Girona, a través dels seus diaris. Però ja no n'hi ha a Perpinyà. La Perpinyà mediàtica ja no opinen sobre el seu entorn, perquè Perpinyà ja no és cap centre. El somni del final del diari L'Indépendant a través d'una hegemonia de Midi Libre, que significaria ficar Perpinyà en l'òrbita de Montpeller, és més possible que mai, fins i tot si Montpeller és ja no és ni un centre mediàtic ni d'opinió. En un marc de crisi econòmica, a més d'una crisi estructural, el sistema de la premsa regional francesa, fins i tot protegit per les institucions i els polítics, podria explotar sota els etzibades de les noves tecnologies, sobretot si Internet acaba trobant el seu model de negoci.