Músiques

El nord-català Chartron treu el primer disc als 55 anys

Els discs de l'estiu ja han sortit, doncs fornyiguem en els precedents. Heus aquí el primer veritable Chartron, un treball que no pateix descàrregues pirates.

Jean Chartron treu als 55 anys un primer veritable àlbum, «Blues bleu», disponible d’ençà del febrer a DixieFrog. Aquest català d'adopció posa la seua veu sòbria i grava en 12 títols, en anglès i francès a paritat, cançons originals i estàndards jugulats, malaxats, per mor de perpetuar un cert art del blues autèntic, el que es juga sol, guitarra i veu. El joc instrumental frega a vegades amb el tècnic i aquell blues, lligat tanmateix a un gènere tan etern com gastat, fa efecte amb «Sad, sad day», Prier pour toi» i fins i tot en un « Stand by me » que hom creia esgotat de cap a cap. Chartron, el cantant d’ulleres amb accent sempre punxegut, amb frasejat intel·lectual i actitud de gran cohibit, afluixa la seua negligència al micro, i sap sorprendre... evita el previsible afegint un detall, una tornada suplementària, en dreta línia de la seua formació d'autodidacte il·luminat : un pare pintor li ha transmès sense fressa l'evidència de la precisió i el seu descobriment solitari de la guitarra, a l'edat de 10 anys, ha donat una reinvenció de l'instrument per un estrany mètode consistint, sempre d'actualitat, a tocar amb una guitarra aacordada per a un dretà, agafada en un mode esquerrà... una inversió que seria tortura si el resultat no produís un discurs melòdic ric sense ser-ne massa, forçant el respecte de l'acerba revista parisenca Télérama i tot, que reconeix en aquesta veu cosina de Muddy Waters un home «sempre sincer, punyent».

Una infantesa a Perpinyà i gires per França

« Ningú no és profeta en la seua terra » es verifica de nou per a Jean-Laurent, esdevingut « Jean » pels menesters d'aquest àlbum nou. Després d’instal·lar-se a Perpinyà a vint anys i d’haver emprès una carrera d'il·lustrador publicitari a Havas, només el 1993, a 40 anys, llesta la de músic professional. Però amb moderació, al dia, en la proximitat de Catalunya del Nord on ha fet forat i la volta de la qual és arreu feta al dia d’avui. Sense freqüentar les cases de discs, per força, la notorietat se li retarda, però Chartron no té el perfil dels qui pugen a l’escena quan no tenen pas res a dir. Al contrari, ha dubtat molt de temps del seu talent -prova d'aquest ?- després l’ha notat el bateria de jazz francès de referència, André Ceccarelli, abans de lliurar el circuit de les sales petites hexagonals a l’ànima del blues discret, sense fabricació, fundat en aquesta economia de mitjans que a vegades frega la puresa. Amb ell, Perpinyà disposa d'un dels rars vertaders bluesmen del nostre temps, marginat de luxe, d'ara endavant segur d'ell quan afirma en una entrevista al Mediator de Perpinyà : «Tot el que escric, és el meu pare, la meua mare, el meu germà, i tot el que gira entorn : la família, els nins, els oncles, les ties (...) per jo, el blues ve sempre d'allà, a flor de pell». Quan alguns trobarien ridícul aquesta temàtica bàsica, Chartron demostra que l'art clàssic encara força la imaginació.