Músiques

El jazz és encara possible? Chet Baker torna a l'actualitat!

Amb el retorn simpàtic del jazz vocal i del jazz manuix, Norah Jones i els nombrosos fills de Django Reinhardt, moltes produccions musicals actuals recuperen coloracions jazzy. Això és degut a l'edat suposada dels darrers compradors de discos?

El 13 de Maig del 1988, troben mort Chet Baker a Amsterdam a la vorera del seu hotel de resultes d'una caiguda fatal, les circumstàncies de la qual continuen de ser misterioses. Després d'una altra nit d'excés de cocaïna i d'heroïna, el trompetista-cantant s'hauria llançat per la finestra. Només tenia 60 anys . El seu físic de jove ben plantat, el seu vocal de vellut al límit de la ruptura, el seu joc de trompeta enfeltrat amb les llargues frases musicals melòdiques i vaporoses, havien fet d'ell una figura ineludible del jazz dels anys 60, a l'igual dels seus homòlegs negres americans. Un dels pocs la notorietat i el talent del qual havien obert la via a un reconeixement i una apreciació d'un públic més ample, ultrapassant el sol món del jazz. La seua imatge romàntica, de sentimental a flor de pell , i el seu destí a la Jimi Hendrix o Janis Joplin han colpit la imaginació dels beatnicks i altres rockers, d’ençà de diverses generacions. Una nova compilació «Baker Memory», editada per BMG, conté 20 títols fonamentals del conjunt de la seua carrera. Representa també un esmerçament mínim amb el DVD del film 'Let' get Lost», per descobrir aquest personatge sorprenent i encara actual.

El toc del jazz en noves versions de Radiohead i Beatles

El genial pianista, hereu de Bill Evans i especialista de les versions rock dels Beatles o de Radiohead, Brad Mehldau, ens proposa un nou àlbum live enregistrat al Village Vanguard. D'Oasis a John Coltrane, al programa aquest cop. Els afeccionats de jazz black a l’estil Joshua Redman, molt groovy, de color de coure, amb algunes influències llatines supercaloroses, seran als àngels amb Roy Hargrove i el seu quintet en l'àlbum "Ear food". Un altre camí musical orientat cap a la fusió arriba, entre world i jazz, amb el recomanable disc de Stéphane Belmondo, trompetista francès, i res a veure amb l'actor, associat a una llegenda de la música brasilera Milton Nascimento. Per als qui aprecien els ambients més aeris a la Pat Metheny o Keith Jarrett, la darreríssima sensació, revelada pels cèlebres quatre claus de la revista Télérama, és veritablement Brian Blade & the Fellowship Band i la seua canonada titulada "Season of Changes". Se’ns hi proposa diferents climes, de la tempesta més total a la invitació al somieig, del groove al trencament. Aquest bateria que s’ha posat amb Joshua Redman i Bob Dylan és una revelació de bo. I després, per a les vesprades estivals, i les hores tardanes, res tal com una bonica veu molt lànguida : Mélody Gardot, jove cantant de Filadèlfia, de nom amb consonància francesa, és realment encantadora quan s’escolta el seu disc "Worrisome Heart".