Músiques

The xx, el triomf de la música de la crisi

L'àlbum epònim dels quatre joves londinencs tímids, reunits des de 2005, romandrà com la revelació de l'any 2009.

The xx, "Night time" (« XX », 2009).
The xx, "Night time" (« XX », 2009).
Segons un tòpic periodístic inevitable, cal intentar per tots els mitjans relacionar la música amb l'actualitat i identificar en la cultura un testimoni de l'època. L'any passat, especialment durant les festes nadalenques, els crítics musicals han imaginat lligams entre els joves londinencs de The xx i la crisi. Aqueixos anglesos són la revelació musical de 2009, any de la crisi... The xx és doncs una música de crisi. Tanmateix, els quatre britànics no reivindiquen res. Certament, llur primer àlbum ha estat realitzat, com molts altres, amb pocs mitjans (diuen que s'han comprat el teclat a eBay) i les vendes de discos cauen sense parar. Tot plegat, però, no significa pas cap símbol de la depressió econòmica.

Ni líders ni missatgers de llur temps

Romy, Baria, Oliver i Jamie interpreten i prou. No duen missatge, no són els portaveus d'una generació, encara menys els líders d'una nova pop britànica. Gairebé absents, els membres de The xx sols tenen música per posar endavant, i ningú no reclamarà per això. Llur primer àlbum es diu sòbriament «XX». Es tracta d'una música sòbria i mínima. Un teclat, un baix, una guitarra i dues veu. Una és masculina, l'altra és femenina. Són també 38 minuts - només - d'una música crepuscular, fins i tot nocturna. Des de la primera cançó es prova sort: The xx no juga pas amb un rock difícil sinó que barreja més aviat guitarres suaus amb veus meloses i sensuals que s'assemblen de prop a murmuris llunyans, gronxades per un toc electrònic i jazz, amb un ritme obsessionant, atmosfèric... fins i tot planejant. L'aspecte de música pop és obscur, gairebé estrany. Els silencis i les pauses cobren molt espai en aquest treball. The xx canta a propòsit de nits passades a mirar cassets de VHS, amb cors trencats i/o pegats, descriu uns ambients íntims, a mig camí entre la intimitat còmoda i la tristor. Una cançó es diu «Schelter». És exactament això, aquesta música és un refugi, com un que s'acocoleix sobre si mateix. Un es deixa portar per «Fantasy» i embruixar per « Infinity ».

Segons el guitarrista i realitzador Jamie Smith, de 19 anys d'edat, el so del trio és el resultat de la barreja dels perfils musicals ben diferents de cada component. «Jo vinc sobretot de la soul (...) He passat a l'hip-hop perquè la soul s'hi troba contrastada. Llavors, he descobert l'electrònica, el dubstep i tot això. Oliver (cant i baix) és més del tipus R&B, i la Romy (cant i guitarres), ve del folk així com del rock pesat, amb guitarres».

Timidesa malaltissa

La història dels quatre londinencs no té res increïble. Seria inútil de cercar-los un destí excepcional o sulfurós. No destil·len pas ximpleries com Pete Doherty o excessos com els germans grans Blur o Oasis. Els membres del grup no fan parlar els tabloides anglesos ni tampoc es coneix gaire cosa sobre llur personalitat, ja que fugen les entrevistes i manifesten una timidesa malaltissa. Se sap simplement que es van trobar quan tenien 15 anys en un col•legi dels afores de Londres. Avui en tenen 18 i 19 i fan pensar a qualsevol colla de joves adolescents amb aire espaordit. Tenen look fosc, negre i blanc, semblen mainatges perduts. Amb aquest primer àlbum tot just propulsat a l'escala internacional, The xx preveu passar-se aquest 2010 de gira, abans de posar-se a treballar per enregistrar una continuació, certament en la descendència d'aquest primer àlbum. Llur viatge serà llarg, ja que The xx sembla que ha sortit per instal·lar de manera duradora una música freda i sensual en el nou decenni.

The xx «XX». XL Recordings – Editat el 29 de setembre de 2009.