Músiques

Novetats del maig de 2008: es pot esquivar l'estandardització?

Esdevé de mal fer de trobar la diferència entre la música minimalista i l'estafa artística... Però l'esperança musical existeix, i l'estiu 2008 no hauria de ser pitjor que els altres. Faig la recerca.

Cap nou extraterrestre a l'horitzó de la indústria musical... Els Mika o Amy Winehouse, grans fenòmens comercials de l'any 2007, gairebé fan part dels records. Me triga l'estiu i els seus èxits fàcils per mirar d’evitar el naufragi total de les vendes de discs, sempre en baixa, en el període de transició actual. Tot amb tot veig qualques sorpreses, sens dubte més difícils de detectar enmig de les desenes de grups Anglo-Saxons que cerquen tots una mica la mateixa combinació rock i electro, enmig de les jovenetes que canten amb molt d’estil soul music i grups sempre més adolescents que intenten de reactivar el rock dels pares, i sobretot l’oferta sense límit que proposat la nova escena francesa. És ben difícil d’entusiasmar-se i ser sorprès. Cal assenyalar l'àlbum de Scarlett Johansson «Anywhere I lay my Head». L'actriu ascendent d'Hollywood recanta el repertori de Tom Waits. Produït per David Sitek de TV on the Ràdio, aquest disc captivador ens recorda el so anglès 4 AD i les superbes produccions de Cocteau Twins als anys 1980/90. Encara en un registre molt rock, més aviat psiquedèlic aquest cop, posa el disc del grup texà els Black Angels, "Directions to See a Ghost", que encisarà els aficionats del Velvet Underground, de Syd Barrett i els Pink Floyd primera època. Sens dubte, la cançó de Leonard Cohen «Allelujah» coneix un segon èxit espectacular. Meravellosament represa i àmpliament difosa a la ràdio, la versió de Rufus Wainwright ha fet ressorgir aquesta joieta musical del passat. Columbia i Sony tenien ganes de recordar que Jeff Buckley havia, ell també, alguns anys abans, descobert la bellesa increïble d'aquest títol. Un best of surt doncs, amb dos inèdits i sobretot un DVD Live in Chicago. 15 títols vertaderament indispensables per fer reviure i potser fer descobrir aquest artista amb un destí particularment tràgic, mort prematurament com el seu pare Tim Buckley, gran músic i cantant dels anys 1970.

La tornada de François Béranger, la presència de Patrick Ramone

Del costat francès, dos discs de contestació, bastant diferent en el temps i la forma. Primer de tot, un àlbum de represes de François Béranger en el qual bon nombre de personalitats de la nova generació com Tryo, Jeanne Cherhal, Sansévérino, Marcel et son Orchestre i més antics, com Thiéfaine o Raoul Petite, reten homenatge a aquesta figura desapareguda de la cançó francesa post seixanta-vuit. La part divertida : assistim al segon lliurament del còmic provocador Didier Super, titulat "Ben Quoi". Aquest exprofessional de la bici BMX, humorista i cantant iconoclasta, sembla rebutjar tota noció de bon gust i del políticament correcte. Forneix insults, provocacions i a gran simplicitat d’instrumentació, tot a vora de l’estafa. Li agrada de punxar allà on fa mal. L’auditor, adora o detesta aquesta forma d'humor, pel que fa al passat punk d'aquest Didier Seper podria recordar Ludwig Von 88 o els Wampas. Del band de la Catalunya del Nord, llestaré l'àlbum de Mademoiselle Caro, cèlebre Didjette de les nostres nits canetenques, que realitza amb Frank Garcia un bon àlbum capaç d'encantar els seguidors de Depeche Mode o Aswell. I després un gran bravo per a la prestació, en concert a l’ermita de Nostra Senyora de Consolació a Cotlliure, a primeria de maig, de Patrick Ramone, que ha sabut tocar-nos amb la seua presència i la seua generositat. En una època en què la distribució esdevé caduca, els dos àlbums d'aquest artista d'aquí, si bé recents, són confidencials.

Jean-François Colomer