Des de les fórmules de bona educació polsoses de la federació nord-catalana del Front Nacional fins als bombardeigs de colors de la regió Llenguadoc-Rosselló, els mitjans de comunicació de la Catalunya del nord són ofegats per comunicats de premsa. S’ha acabat el fax, el correu electrònic ja ocupa tot l’espai de les trameses a excepció de les federacions del Partit Comunista i del Partit Socialista, dels Verds, la CFDT, la CGT, F.O., fins els gabinets de diputats, actualment de la UMP, desesperadament enganxats a l’exercici del paper, no ben bé ecològic. L’esquerra guanya la tendència, però la dreta no està pas del tot decidida a deixar el segle vell. L’art del comunicat de premsa fins pot indicar l’evolució qualitativa dels emissors, com la Universitat de Perpinyà Via Domitia i l’Hospital de Sant Joan de la vila, ara eficients per adaptar-se a les competicions. En l’àmbit dels esports, la regularitat dels missatges del club de rugby a XIII els Dracs Catalans, creat el 2006, no té punt de comparació amb la raresa de les trameses de l’USAP, l’equip de rugby a XV fundat el… 1902. Sens dubte els més petits, històricament més joves, compensen el dèficit volumètric cuidant especialment la premsa. A França, l’art de la comunicació de premsa té el seu concurs, el «Gran Premi CB News de la comunicació Pública», l’última classificació del qual, feta pública en la setmana del 21 de setembre de 2009, ofereix a l’Aglomeració Perpinyà-Mediterrani una menció especial per als esforços, reals, fets al moment de presentar la Setmana Estatal del Desenvolupament Sostenible. Aquesta entitat geogràfica ha inventat d’altra banda el comunicat guiat pel mètode Coué, acabant tots els seus títols, des del més anodí fins al més determinant, amb un punt exclamatiu, que s’acaba desgastant i perd el valor d’èmfasi. En aquest paisatge territorial, el guardó de la dispersió escau a l’Ajuntament de Perpinyà, armat, o víctima, d’una quinzena de remitents diferents, visiblement compartimentats, sobretot en els serveis de Cultura. Com que tots els individus proveïts d’una adreça mail i d’un fitxer es converteixen en agències de premsa, es desenvolupa una anarquia suau. Cal destacar el contrari perfecte, encarnat per la prosa napoleònica de la Prefectura dels Pirineus Orientals, que ofereix trameses amb emissor únic.
“L’essencial de l’actualitat es troba fora dels comunicats”
Al Contrari de les agències de premsa comercials, mestresses en l’art de l’Spam reforçat per fotos, la comunicació pública nord-catalana funciona més generalment a la manera: els correus són «oberts», és a dir que cada destinatari qui els rep és informat de la identitat dels altres. El text, de vegades massa llarg, no capta el redactor, convidat a rellevar la informació i afanyat de produir a cops de copiar i enganxar els seus 10 articles, o de deixar a feina en motiu de la Reducció de Temps de Treball (RTT). De vegades, la brevetat i el gruix del text remeten a una estafa, fins fer toixa la credibilitat dels emissors. D’aquesta manera, un Consell General que comunica temes de pes, com ara l’ordre del dia de la seua pròxima sessió plenària, crea confusió a les redaccions quan comunica, amb to lleuger, els horaris d’un concert de piano o una felicitació per a la darrera proesa esportiva, transmesa amb el mateix protocol. En el pitjor dels casos, quan el que s’arrisca és que «massa d’informació mati la informació», les bústies de correu dels professionals, inflades de missatges, són una incitació a separar-se en bloc dels comunicats molestos. Més enllà, la comunicació de premsa, a l’origen posada al servei de les grans institucions i de llurs dirigents, a l’època del tèlex dels anys 1970, després desmultiplicada pel fax dels anys 1990 i clarament invasora des de l’adveniment de la Internet de despatx, té d’ara endavant l’impacte reduït pel senzill joc de les competències. Així, el temps en què qualsevol comunicat tenia difusió a la premsa de paper o audiovisual tendeix a passar, ja que l’essència dels fets dits «d’actualitat», que continuen sent una fabricació de l’esperit segons l’interès dels mitjans de comunicació, es troba per altres parts. La llibertat de premsa segurament pot doncs sobreviure, de cara al risc que sols es concebi mitjans de comunicació resumits al rol de reemissors, més o menys crítics, de comunicats cada vegada més imitats de les notes de les agències de premsa, aquesta mateixes concebudes per ser repercutides sense filtrar.
