El debat és calent actualment sobre el tema de la supressió de la publicitat als canals de la televisió pública francesa si bé tot plegat no té res sorprenent. A la realitat els aligots que tenen el poder a França no imposen res menys que el model audiovisual a l’anglosaxona, en una filosofia previsible de convergència dels models occidentals : una televisió, feble i elitista, o francament mediocre, de cara a una televisió privada per al públic pupular i majoritari, amb un model econòmic clar. De cop, un no s’hauria d’inquietar tant respecte al pressupost de les cadenes públiques sinó interrogar-se sobre el model publicitari de les cadenes privades, ja molt avançat en la majoria dels països d’Europa. Un es podria per exemple preocupar tant de l’absència d’espai de publicitat durant la típica pel·lícula hongaresa en blanc i negre que narra els amors entre un polimalformat de 17 anys i una ovella, o en el moment d’un debat àton animat pel realitzador Serge Moati a France Télévision, com dels cinc talls publicitaris que fan rodanxes amb el nou film d’Indiana Jones, o clarament enmig del telenotícies de TF1. Pitjor ! Encara que actualment el CSA, Consell Superior de l’Audiovisual, a qui costa no ser retrògrad en el concert europeu, vigili el mercat publicitari, els nous conceptes ja antics en els estats que envolten França, com la «col·locació de productes» vigent al cinema, acabaran arribant, amb retard, doncs amb més força : aviat el presentador Nagui es farà passar la set, sense amagar-se, amb Sunny Delight, mentre els candidats de «A la recerca de la nova estrella» (A la recherche de la nouvelle star) menjaran un Mars bevent Evian.
L’avaria creativa és una estratègia de futur
I si aquest debat sobre l’abscència de publicitat a France 2 o France 4 servís per compensar el retard global del Paisatge Audiovisual Francès? El futur de la publicitat es troba en un altre lloc. Els públics ja irritats abaixen el llur nivell d’atenció i la tecnologia canvia. El duo guanyador en el futur serà la parella Televisió – Internet, encara no fusionats però segurament convergents, que desenvolupen la publicitat interactiva o la difusió d’espots més o menys trashs que el públic es va repartint a través de Youtube o Dailymotion : el fenomen emergent va cap a més publicitat i per al consumidor ja formatat, però, l’opció suposada o real de veure-la o no ja que el procés de seducció dels comunicants és cada vegada més subtil. Esperant aquest futur que comença ara diversos sistemes semblen que vulguin conviure encara molt de temps, i la vella propaganda d’abans o després els tenenotícies encara té bons temps al dadant, com que a la vella Europa la demografia engendra un mercat prometedor en particular amb els sèniors, més nombrosos, i més rics. Per tant els mestres del màrketing han de ser prudent en la tria dels suports massa “tecno” perquè no els abandoni aquest públic. Són obligats de desenvolupar estratègies específiques, afalagadores i sense gran imaginació si es volen evitar pixar fora de test : el fre a la creativitat ara és un talent, o en tots els casos és una competència professional.
