El 1967, París engega un segon canal de TV en color amb els programes musicals animats per l’etern Guy Lux i la generació “Salut les Copains” a la ràdio Europe 1 que no es capta pas a Catalunya del Nord, porta la batuta amb Claude François o Sheila i el seu populista “Petite fille de français moyen”, una de les millors vendes de l’any. Sense vanagloriar-se’n, aqueixos artistes adapten els èxits anglosaxons i fan viure indirectament el somni americà a la joventut. Els Beatles mateixos van anar a París el 1962, però com a teloners de Sylvie Vartan. Passaran per la Plaça de toros Monumenta de Barcelona el 1965, però ningú no ho sabrà a Perpinyà. França, que discerneix els hippies a través dels Doors, Pink Floyd o Jimi Hendrix, comprèn malament aquests senyals d’una aparent modernitat. Johnny Hallyday, l’espai d’un estiu, encarnarà un personatge de síntesi americà amb el seu “San Francisco”, però és un altre tall del mateix disc que farà forrolla: “Que je t’aime”! Els pantalons texans d’importació o vintage costen un dineral i encara no són símbols d’emancipació… Les primeres festes de joves encara es fan en pantalons tergal o pana per als nois, faldieta per a les minyones. Brel ha deixat l’escena el 1966, i Brassens, des de “Gare au gorille” censurat el 1958, és a part. Se’l consagrarà als anys 70.
El 1968 el creixement francès puja a 12%!
La cançó “Rive gauche” és la dels pares, dels intel·lectuals o dels professors, mentre la joventut s’apassiona per a la provocació dylanesca continguda en “Les élucubracions” del cantant Antoine, el 1966. Però l’artista es fa recuperar a partir de l’any següent per la primera cadena per tal d’animar, amb Danièle Gilbert, el famós “Midi Première”. Es nota vertaderes personalitats musicals, com Michel Polnareff i la seua “Poupée qui fait non”, o Serge Gainsbourg el sulfurós, apòstol de la revolució dels hàbits, que enregistra el 1968 els dos estàndards “Je t’aime moi non plus” et “69, année érotique”. Els èxits internacionals de l’estiu són slows : “Night in white satin” dels Moody Blues serà l’èxit absolut per fer vores. El “Satisfaction” dels Rolling Stones ja revelava desigs inconfessables el 1965, i la música acompanya els començaments de la contracepció, legal a França el 1967, i d’una certa llibertat sexual. Amb 12% de creixement anual i la ple ocupació laboral, una energia de preu derisori, es consumeix i es desitja de beneficiar de les tecnologies que alleugen les tasques domèstiques i que diverteixen. El fenomen nou dels diners de butxaca pels adolescents en fan consumidors i el giradiscos Teppaz, amb els famosos 45 revolucions de quatre cançons, dits “de luxe”, són els objectes emblemàtics d’una generació. Dos joves francesos eixorits, partits als Estats Units, entenen el fenomen de la gran distribució i del concepte “No parking no business”. El setembre del 1968 obren el primer supermercat Carrefour, als suburbis parisencs. Comença una nova era.
Referències àlbum : Sheila – Juste comme ça – Best of – 2006 – Warner Music.
Jean-François Colomer
