La utilització de la música fa part de l’espectacle taurí de tant de temps ençà, l’Antiguitat potser, que és difícil situar-ne les primeres edats. Des dels temps moderns, iniciats al segle XIX a la ciutat andalusa de Ronda, diverses bandes musicals responen en l’arena a codis específics de la tradició tauromàquica i a les seues varietats regionals, culturals i musicals. L’introducció és immutable : la corrida comença en música amb el “paseo”, desfilada dels participants a la corrida, matadors i els quadricula, picadors, peones, ritmat pel pasodoble, particularment escollit. El pas doble és una adaptació lliure de les marxes militars alemanyes importades a Espanya a l’època de Carles Quint. Alguns resten cèlebres, com “Pan y toros” (1864), “La Giralda de Sévilla” (1889) o “La gracia de dios” (1893). Com en una pel·lícula amb imatge i so, el seu ritme, lent i escandit, desenvolupa un clima dramàtic i cerimonial que suscita l’emoció. Els passos il·lustren perfectament els arabescs dibuixats a la pista per l’home i el brau.
Electro, clàssic, rock o taurina, la música guarda la seua funció social
A Sevilla només, el director de l’harmonia decideix de subratllar o no els moments brillants d’una faena, és a dir la fase final del treball de la capa. A Madrid, des d’una baralla general a les grades el 1939, no es juga res més durant aquesta famosa faena. A Ciutat de Mèxic, és la Dana, música atraient, que reemplaça el pasodoble. A l’Aragó se saluda la sortida del darrer brau amb una “Jota de los toros”, i a Ceret, a la Catalunya del Nord sota bandera francesa, oficia una cobla, composta d’instruments tradicionals catalans. L’A.D.A.C, l’associació que organitza les corrides de l’estiu va recuperar aquesta tradició musical als anys 1990. Entre el cinquè i el sisè toro, la cobla fa ressonar una vibrant “Santa Espina”, la sardana de les sardanes, acompanyada pels aplaudiments rítmics del públic, que esbossa un començament de ball. Perquè a totes les fires d’Espanya, França o Amèrica del Sud, la música és abans de tot molt popular. Depèn d’una certa tradició rural i camperola. A Andalusia, en nombroses fires, les dones del poble, de les que vintegen fins a les àvies, revesteixen el vestit de llunes. Els homes porten el vestit de vaquer per festivar, cantar i ballar la sevillana de bodega en bodega, tota la nit. Allà, la corrida concerneix solament els aficionados i els habitants benanants, atès que el tiquet ateny de vegades 20% d’uns ingressos rurals ! Un vertader luxe, com aquell de pagar-se un bitllet per a la gira de The Police 2007 a Barcelona o a París.
Referències àlbum : Cobla Barcelona, “La sardana és la dansa més bella” – Impacto – 1977.
