«Ara que es conclouen els Estats Generals de la premsa escrita l’objectiu de la qual és de determinar les mesures legislatives i econòmiques destinades a permetre als diaris quotidians de complir llur missió d’informació en igualtat de condicions amb tots els nous mitjans de comunicació… » Això acaba de publicar el sol diari territorial i de paper a Catalunya del Nord, L’indépendant, diumenge 4 de gener. Aquesta simple frase té molt de sentit : més aviat que d’assumir el fet de defensar una indústria, la qual cosa és del tot legítima, el conjunt de la premsa escrita prefereix actualment defensar la idea d’una missió, sobreentesa pública, d’informació. Altra frase, treta d’una petició del Sindicat dels Periodistes, que circula actualment : «El dret de cada u a una informació honrada, independent i fiable». La lògica de la premsa francesa així es defineix : lluny de la sacralització de la llibertat d’expressió, preada pels amants de la llibertat, la informació és un servei públic que ha de ser honest, independent i veraç, considerant doncs el fet que l’Estat és neutre i el capità d’indústria honrat i independent. Sense ometre que cal una targeta de premsa blau-blanc-roig per escriure-hi! No Senyors, cap diari no és honest, és a dir neutre segons la moral, cap diari no és independent oimés sobretot si en pren el nom, i la fiabilitat de les informacions no depèn en el fons més que de triar de tractar-ne algunes més aviat que d’altres. Hoest, Le Figaro ? Independent, El Punt ? Honest, independent i fiable, L’Indépendant Catalan, quan les seues llestes editorials les dicten les col·lectivitats locals de manera cada dia més visible?
L’essència de la premsa és a Internet
No, no és l’existència d’una premsa l’economia i el domini de la qual l’assegura l’Estat que és gatge d’una democràcia que funciona, ans la confrontació dels punts de vista en l’espai públic, la confrontació, en diferents suports mediàtics, de l’anàlisi de fets que no són pas mai neutres. Cap títol de premsa no ha estat ni serà neutre o independent, han estat creats tots entorn d’un corrent de pensament polític o clarament d’un partit. Eren, són i seran «engatjats», com diuen. Però sota pretext de la fi de les ideologies, els mitjans de comunicació tradicionals s’han posat al servei del regne exclusiu d’una sola. I el periodista afiliat a un partit s’ha institucionalitzat al servei de la defensa dels seus «avenços socials particulars», que esdevenen de vegades privilegis, en un fenomen que aïlla perfectament França de la resta del món. Clarament, el 2008, la llibertat és del costat del Net, i aquests nous diaris híbrids entre els quals La Clau és un exemple de gosar el compromís i la diferència del punt de vista. Els mitjans de comunicació d’Internet són una eina formidable al servei de la llibertat d’expressió i la premsa numèrica o digital no té cap més mal geni que no en tenien els nombrosos diariots del segle XIX i del començament del XX. L’internauta mateix sap verificar molt bé, creuar, triturar i comparar opinions ; pesar i sospesar. Que ho vulguin o no, la premsa multimèdia és el futur de la premsa perquè també n’ha recuperat l’essència, tot simplement.
