Músiques

Prince s'atrevirà a treure 3 àlbums el 2009

Cinquantí des del juny del 2008, testimoni de Jehova d'ençà del 2001, Prince roman un artista fèrtil, com Frank Zappa, capaç de tublicar 40 títols l'anya. Pura bogeria, sense temor de pèrdues financeres.

Prince, "Play in the sunshine" (Sign 'O' the times, 1987)
Prince, "Play in the sunshine" (Sign 'O' the times, 1987)
 
El gran públic ha perdut tot rastre del petit Príncep de Minneapolis, per manca d'èxit des de fa 20 anys i després de canvis de nom desconcertants, una quinzena de pseudònims en tot, ara bé els seus fans segueixen el seu laberint discogràfic. La tornada de Príncep, sota el seu nom d'origen, data del 2000, després d'un decenni clafert de decepcions amb la seua casa de discs, però l'home manté el seu estatut d'hereu més genial de James Brown, autor d'una quarantena d'àlbums, 24 del quals des de la seua desaparició dels grans fluxos mediàtics, el 1991, amb l'àlbum «Diamonds and pearls» i el succés « Cream ». Tanmateix 2009 serà l'any de tots els rècords, amb tres obres noves, dos de les quals, provisionalment intitulats MPLsound pel primer, electropop i enregistrats segons nous procediments, i Lotus Flower, el segon, més «guitarrðós» i rock, que ja hauria enllestits, abans d'una edició en clàssic CD, a la manera de la vella indústria que l'artista tant ha evitat. El tercer àlbum, obertament sexual, realitzat amb la seua musa Bria Valente que compara amb molt de gust a Sade, es diria Elixir i seria constituït d'una música "calenta, però no salaç". Si la gestió del temps per Prince resta un misteri des del seu llançament discogràfic el 1978, aquesta fi de decenni és un enigma insoluble, puix que aquestes tres darreres obres s'han realitzat de manera completament independent.

Gens por de la pirateria

Seguint el mateix principi que els pagesos revoltats envers la gran distribució que se n'unten massa en el seu paper d'intermediari vers el client, el geni de Minneapolis ha llestat per a les seues obres noves d'evitar tota doscogàfica i d'aprofitar a fons, com ja ho anunciava el 1995, Internet i el telecarregament, en un acostament entre productor i consumidor. Sobretot, l'absència de temor de cara a les pèrdues de diners vinculades a les baixades salvatges i a l'intercanvi de fitxers legals recorda l'últim Radiohead, que es pot obtenir mitjançant dons, o l'últim Guns N'Roses, venut als EUA exclusivament a les botigues Best Buy. En una estratègia que seria kamikaze a França, i fins i tot a Europa, Prince ja havia creat l'esdeveniment el 2004 distribuint el seu CD Musicology a l'entrada dels seus concerts, el preu rebentat dels bitllets dels quals comprenia l'àlbum. Aquest avantatge americà, fundat en la confiança en Internet i la desmaterialització del producte, i àdhuc del seu valor comercial, s'acobla a la difusió en un siti especialment dedicat i tot, www.mplsound.com, i a la ràdio, a l'estació Indie 103 de Los Ángeles, el desembre, de diversos títols del futur àlbum «Lotus Flower». Aquest pam i pipa al vell món és un retorn singular del temps dels trobadors, on la glòria dels artistes era aquella de ser perpetuats, fets ressò de casa en casa, superats per l'obra. Prince introdueix així la seua extravagància llegendària en tots els aspectes de la seua creació, fins a refusar, en tant que testimoni de Jehova, a pronunciar-se a favor de John McCain o Barack Obama.