MÈDIES

2009 serà l'Annus horribilis dels mitjans de comunicació?

La crisi econòmica que podria assolar el planeta el 2009 no planyarà pas ningú i tampoc els mèdies tanmateix hauria d’ésser una palanca excepcional de la propvinent revolució mediàtica.

Nombrosos observadors als Estats Units ja anuncient la fi de la premsa escrita, qui, segons el centre d'estudi americà Pew, ha esdevingut la 3era font d'informacions als Estats Units, després de l’Internet. Els grups americans més grans pateixen qui-sap-lo la crisi i un model econòmic ja mort : el grup Tribune, editor del Los Angeles Times i del Chicago Tribune, s’ha emparat en la llei americana antifallida per mor de continuar de parèixer. El mític New York Times i tot passa penes, el seu editor el grup Times Company n’ha hipotecat la seu de Nova York de 52 estatges. Newsweek, USA today o l'agència de premsa Associated Press lllicencien a més no poder més enllà de 10% de llurs treballadors.La culpa de la caiguda de les rendes publicitàries i l'hemorràgia dels lectors, ineluctable. Aquest fenomen sí que ja toca a Europa, on, llevat dels diaris sobre-subvencionats per les col·lectivitats públiques que aviat ja no faran cap il·lusió, molts de grans grups han encetat une sèrie de plans l’eixida dels quals ens és desconeguda. A Catalunya del Nord, el diari l'Indépendant va perdre diners el 2007, i el 2009 podria passar que la premsa escrita anés al calaix. Pitjor encara, si bé la la televisió encara roman la primera font d'informació, comença a perdre peu de cara a l'erosió del mercat publicitari i de cara al web, sobretot en les capes més joves de la pobló. Si prenem l’exemple francès, com expliquer altrement la transferència publicitària de les cadenes públiques vers les cadenes privades, ofert en safata pel president Sarkozy ?

L'explosió dels mèdies, un perill per la democràcia

L'absència de model econòmic fiable a Internet no permet pas d'encarar serenament la transferència dels grans diaris en la xarxae, la qual cosa podria permetre, a terme, la fi pura i simple del mass media, amb les seues cohorts de diaristes al si de les redaccions. Si, encara un cop, no es recorre al polític, com ho deixen presagiar els estats generals de la premsa a França, aquest escenari prou podria realitzar-se, deixant com a úniques fonts d'informacions els « espais » d'informations d’Internet i l'informació individualitzada, és a dir la fi pura i simple del mèdia com a actor i constructor de l'espai democràtic qui gereix les nostres societats. Car el risc hi és ben bé, aamb l’amollonament de l'espai polític al qual el ciutadà es pot referir independentment del poder per tal de fer la seua tria. L'elecció americana ja va deixar entreveure el fenomen amb el diàleg directe del candidat Obama a Internet amb el ciutadà que va reemplaçar la convicció de les redaccions. Ara bé què s’esdevindrà l’avaluació, del control, de l'anàlisi independent de l'acció pública ? Aquest model nou correspondria força bé al reforçament de l'individualisme i a la globalització acabada del planeta, nogensmenys, malgrat tot, el model participatiu del tipus Web 2.0 judicat com el millor de la democràcia a terme podria ser l'element que l’impedeix d’exercir-se en destruir l'espai en el qual es pot exercir. En absència de cossos intermediaris de natura qualsevol, el report directe poder-individu obriria el camí a un totalitarisme dels més eficaços. Un model mediàtic nou s’ha d’inventar.