POLÍTICA

Romain Grau a cor obert

Preguntes delicades al candidat a les eleccions municipals de Perpinyà

Romain Grau, candidat a les eleccions municipals de Perpinyà © Joaquín Fernández
Romain Grau, candidat a les eleccions municipals de Perpinyà © Joaquín Fernández

Després de confessar-se el 5 de novembre en la seva visió de Perpinyà, el candidat a les municipals Romain Grau explica a cor obert la seva trajectòria política. Segells, canvis, recorregut exprés... el nadiu de l’Aspre, diputat per la República en Marxa des del 2017, aclareix les nostres interrogacions. Tot i haver estat sol·licitat per entra a formar part del govern, el candidat ha preferir el Rosselló perquè "m'agrada aquest territori", segons admet.

La Clau: Romain Grau, el vostre destí polític es concreta el 1992 quan entreu a l'Institut d'Estudis Polítics "Science Po" de París. Però abans, el 1987, se us mor el pare i us convertiu en l'home de casa, amb només 13 anys. Se us imposa el sentit de la responsabilitat, com en una novel·la del segle XIX, amb un drama fundacional i una adolescència sacrificada, una infància rural que precedeix les urbanitats... Esteu obligat a superar-vos?


Romain Grau: seria tan fàcil romanticitzar la meva vida per atraure llàgrimes als lectors... És veritat, el mainatge que jo era va haver de garantir el futur de la finca familiar, al costat de la sa mare. Em vaig implicar molt, sobretot a la vinya. Aquell episodi va ser fundacional per jo.
La meva història és la del fill d‘un pagès i d’una comerciant de Vilamulaca, en un poble amb una vida rural molt marcada. Vaig ser criat a la manera tradicional del Rosselló, amb una germana gran, i una educació que convidava a la modèstia, al culte al treball i l’amor a la família. A l'escola primària, estava en una sola classe, perquè la població s’anava reduint.

Ser un adolescent a Vilamulaca, encallat entre Perpinyà i el Voló, devia ser força enyorer...

No ho penseu pas! Les meves aficions eren rurals. Fora de la vinya, a la qual me vaig dedicat molt, vaig jugar com a pilar a l’equip de rugbi de Trullars. Els antics jugadors del club continuen sent amics meus. El cap de setmana anàvem a Perpinyà o Ceret, de tant en tant. Mai vaig conèixer l’avorriment perquè m’encantaven els llibres, el carrer, la gent, les festes animades per la comunitat del poble. El fet d’anar a col·legi com qualsevol altre mainatge, mentre treballava amb la meva mare, em va ensenyar valors, com la superació d’un mateix, que és natural per jo.

El col·legi Moreto a Tuïr, el Liceu Aragó de Perpinyà, just abans de París?

Sí. Encara que sigui una mica un tòpic, sóc el fruit de la meritocràcia republicana. La primera vegada que vaig anar a París, va ser per presentar-me a l'examen d'accés a Science-po, que vaig assolir. Era estudiant becari. Com que voliï aprovar l’ENA (Escola Nacional d’Administració), i em van recomanar passar per alguna altra escola que no fos Science-po, em vaig incomporar a HEC (Escola d’Alts Estudis Comercials de París), mitjançant un concurs d’entrada directa. Per pagar tot això, vaig treballar com a secretari parlamentari del diputat socialista Henri Sicre, un conegut de mon pare, que era regidor de Vilamulaca. H. Sicre va confiar en mi, vaig apreciar molt el treball de gabinet i després vaig continuar al gabinet de Jean Codognès, també diputat socialista. Em vaig adonar que preferia l’interès general i el servei públic en lloc del comerç, de manera que no vaig acabar els estudis a l’HEC, per preparar millor l’ENA, de la qual va ser graduat el 2004.



L’ENA està bé, però què proporciona?

Després de l’ENA, vaig començar una carrera al servei públic, acabant amb un càrrec de comissari governamental al jutjat administratiu de Versalles, on vaig tractar el dret de l’impost sobre societats. Tinc una passió pel dret fiscal, és a dir, pel funcionament i les dificultats que experimenten les empreses des de dins. L’any 2008, vaig ser contractat pel bufet d’advocats TAJ, del qual vaig acabar sent soci. Em vaig fer càrrec dels litigis fiscals, el que consisteix a defensar els contribuents contra l’administració. Vaig invertir molta passió en aquesta activitat.

Perpinyà us va tornar a cridar 2008, per a les eleccions municipals...

Absolutament. Mentre treballava, vaig ser atrapat en la passió del meu país. Jean Codognès va tornar a contactar amb jo per participar a una llista sense etiqueta recolzada per Europa Ecologia-Els Verds, amb perfils de centreesquerra i centre-dreta. Agraeixi aquesta manera de treballar, basada en la convergència i el consens. Vam ser derrotats (nota: 15,12%) i Perpinyà va viure el “cas del mitjó”. Aleshores em vaig convertir en regidor municipal a conseqüència d’una nova candidatura, idèntica, el 2009 (nota: amb un resultat de 13,40%). Tot i formar part de l’oposició, no vaig perdre el gust del territori i sempre he manifestat el desig de servir-lo. Per aqueixos dos motius se’m va acostar en Jean-Paul Alduy, batlle de Perpinyà, senador i president de l’Aglomeració Perpinyà Mediterrània. Em va oferir una vicepresidència acompanyada d’una delegació a l’economia. Vaig acceptar aquesta proposta, perquè vaig descobrir un home ambiciós, preocupat pels valors d’obertura, per al territori. També vaig descobrir un gran treballador. Al mateix temps, vaig desenvolupar la sucursal de TAJ a Perpinyà, al carrer Mailly, amb molts viatges a París, on vaig aconsellar molts empresaris en qüestions de litigis fiscals.

Ex-secretari de dos diputats socialistes, proper d’un batlle centre-dreta, futur UMP ... Seu a pertot!

Sí, als meus adversaris els agrada molt afiliar-me a molts partits. En realitat, el primer carnet que vaig agafar va ser el del Partit Radical. Per ser membre d’un partit, heu d’agafar un carnet, pagar les vostres quotes i participar a reunions. Mai no ho vaig fer al Partit Socialista, tot i que no m’hauria dolgut, perquè quan era secretari parlamentari considerava que la política de Dominique Strauss-Kahn era bona per a França. Però al PS, tothom no era Strauss-Kahnià. Els diputats Sicre i Codognès mai no m’han exigit formar part del PS. Més tard, el meu acostament amb Jean-Paul Alduy em va recordar que el meu pare i el meu avi eren afiliats al Partit Radical (PR), eren "rad-soc", com es deia. J.P. Alduy em va proposar afiliar-le al PR el 2010, vaig acceptar i m’hi vaig sentir còmode, amb els meus valors d’afecció a l laicitat, la llibertat, el desig d’igualtat d’oportunitats i la meritocràcia escolar. Aqueixos valors, els trobi avui, amb molt de plaer, a la República en Marxa. Després, vaig seguir l’evolució del Partit Radical, que era membre fundador de la UMP (Unió per la Majoria Popular, classificada a la dreta) abans d’incorporar-se a la UDI el 2011 (Unió de Demòcrates i Independents, classificada al centre-dreta).

A les eleccions municipals del 2014, recolzeu Jean-Marc Pujol, però penseu ràpidament a la dimissió!

A partir del 2013 vaig començar a preparar una llista amb personalitats interessants, creativitat i sang fresca. Però la meva activitat d'advocat em consumia molt de temps. Aleshores vaig decidir, amb Jean-Paul Alduy, donar suport a Jean-Marc Pujol, per a representar el centre laic. Vaig fer una campanya ardent per a Pujol, amb una confiança total, que va resultar exagerada. Potser que em vaig equivocar una mica. El senyor Pujol va prometre als electors que no combinaria el paper d’alcalde amb el de president de l’Aglomeració Perpinyà Mediterrània, perquè cada càrrec requereix que un s’hi dediqui a temps complet. Però vaig sentir una vacil·lació, un risc de canvi d’actitud, del qual ell no em va parlar mai, ni abans, ni durant aquell episodi, ni després. El meu pressentiment era justificat, perquè un cop va guanyar les eleccions municipals, va trair el seu compromís i va ser candidar a la presidència. Vaig respectar aquesta elecció i vaig pensar en dimitir, fins i tot abandonar la vida política del nostre país. Però vaig acceptar la proposta de ser 1er tinent de la Vila de Perpinyà, encarregat de les finances, perquè sóc un home de majories, de govern. Vull participar en l’acció i fer coses.

El cercle proper a Pujol us limita, doncs agafeu la direcció de l'empresa EAS…

L’atmosfera em fa pensar el que dieu, sí. Ràpidament, em vaig avisar que em volem aïllar i impedir-me construir el vaixell que m’hauria permès prendre la independència durant el mandat. Què i ha més natural, en el marc d’un relleu generacional? Aquell mateix any 2014, vaig veure que una empresa molt important per a Perpinyà, EAS, que donava feina a 250 persones, era en liquidació. Aquesta activitat de manteniment aeronàutic era plena de potencial, però no es presentava cap comprador. Jo, conscient que EAS tenia la competència i l’energia per recuperar la prosperitat, vaig organitzar un torn de taula dels socis financers, però aquests em van fer saber el seu acord amb la condició que fossi director general. Vaig acceptar de bon grat aquest desafiament, posant ordre al negoci. Estic molt orgullós d’haver transformat els mètodes de treball d’EAS, amb els empleats i els accionistes, perquè aquesta empresa encara existeix. El negoci continua, amb 200 empleats, i els nous accionistes esperen duplicar aquesta plantilla.

EAS us ha valgut un cas d'assetjament moral...

Absolutament. Durant la campanya electoral de les legislatives, els meus opositors van jugar amb l’economia d’aquest territori i amb la vida de diversos centenars de famílies. Van fomentar i van mantenir un clima perjudicial al declarar-me culpable d'assetjament moral envers tots els empleats de l'empresa. Atacant-me d’aquesta manera, gairebé van posar EAS a terra. La justícia va escoltar molts empleats i aquest assumpte va ser classificat al febrer de 2018. També es va afirmar que l’auditor no havia certificat els comptes de l’empresa. És extraordinari, perquè això no és cap obligació. Hi va haver divergència d’interpretació en comptabilitzar diversos postes, però mai no van posar en durbte l’honestedat dels líders i dels accionistes. Això va generar una manca de certificació, que podia haver provocat una capacitat de finançament feble envers els bancs. Els accionistes van confiat en a jo i va seguir-me en el projecte per assegurar-se que la recuperació de EAS continués. Durant aquest període, em van pagar a través de la meva empresa RGR Conseil, una societat anònima simplificada (SASU), que va treballar amb EAS, empresa a la qual vaig cobrar honoraris de consultoria. Des de la meva elecció com a parlamentari, mai no he rebut cap compensació per part d’EAS. Vaig ser director voluntari d’EAS, sense cobrar, per a la resta de l'activitat. Les hores que hi vaig passar van ser considerables. Ho vaig fer amb molta fe, molta convicció, envoltat per un equip potent, amb força empenta, que admiri. Vam aconseguir, amb els executius, tornar a aixecar EAS.

En cas contrari, EAS hauria anat a parar amb les patotes Bel·la i les conserves Murville al cementiri industrial de Catalunya del Nord.

Sí. Vaig ser alertat pel nostre territori, que el 1984 ja havia perdut Bel·la, la principal indústria europea de patotes. També hem perdut la indústria conservera, de la qual hem deixat marxar l’activitat fora. A EAS, sense la recerca de nous socis, el 2014, i la meva credibilitat que vaig posar a la balança perquè els accionistes seguissin el projecte de rescat, no hi hauria hagut una recuperació de l’empresa. No eri pas sol, em va seguir un equip de directius, que em va proporcionar energia. Per cert, vaig entendre el mal que suposa la cultura empresarial a l’estat francès. Esquivem el risc, a diferència de països com els Estats Units, on el fracàs passat és la garantia que has viscut, que coneixes l'adversitat i que ets de refiar. França necessita aquesta cultura de risc, aqueix esperit de prova i d'error i de respecte als líders empresarials, fins i tot amb problemes. També vaig experimentar la manca d’hores de son, quan un es pregunta com pagarà la nòmina i les càrregues socials, com desenvoluparà el negoci de forma permanent, com prosperarà. Durant aquell període, que també em va encantar, vaig aprendre el complicat que és dirigir un negoci i donar-li una trajectòria. Els meus opositors no van dubtar ni un moment en desestabilitzar aquesta empresa, ja que la dirigiï jo. És totalment irresponsable jugar amb temes d’aquests, jugar amb l’economia i la vida de 230 famílies. A l’estat francès aquest és un dels nostres problemes, perquè el país necessita empresaris per que es cuidin de política.

Alguns dels vostres oponents diuen "Grau canvia de partit a punt i moment". És veritat, exageren, us tenen enveja?

Els xipots i els rumors fan part de la naturalesa humana. L’any 2009, com a electe d’una llista principalment d’esquerra, em vaig incorporar a la majoria municipal de Perpinyà, de dreta, per entrar a l’acció. Voliï construir, i no oposar-me perquè no exerceixi la política per fer una carrera. Podriï haver fet moltes altres coses a la vida. No, vaig tornat aquí perquè estimi aquest territori i crec en el seu futur. M'encanta, perquè és el meu, i em vaig adonar ben aviat que l'economia és el repte major d'aquest territori, si de debò ens volem desenvolupar. Calia doncs superar les divisions per participar a polítiques públiques i modernitzar aquest territori. Calia oblidar els discursos buits i les paraules incantadores o politicianes. Aleshores, l’oposició entre la ciutat de Perpinyà i el Consell General presidit per Christian Bourquin era tan violenta com estèril. Jo mateix, estampat a l’esquerra, vaig creuar el rubicó acostant-me al batlle Jean-Paul Alduy, que va construit l’Aglomeració, fent la síntesi entre batlles de dreta i batlles d’esquerra. Des d’aquell moment, a l’Ajuntament, vaig aprendre a conèixer la majoria, vaig jutjar segons el que veiï, i a l’Aglomeració, vaig tenir el goig d’actuar per a l’economia.

Si discrepeu amb Jean-Marc Pujol, és més que una trucada d’homes?

No crec que la rivalitat masculina sigui la base de les nostres diferències. Des del 2017, no estic d’acord amb diversos eixos que defensa. No estic d’acord amb la política de l’estacionament, la renovació del teatre municipal, la renovació urbana a Sant Jaume... un  sistema de consultes estrany, molta feina de la qual no s’entén la coherència. Quantes vegades m’han dit, al carrer, que el comerç estava caient i que les estratègies per salvar-lo eren un fracàs? Es feia difícil, davant del patiment manifestat pels nostres habitants, assumir el suport a Pujol.

Jean-Marc Pujol va portar la armilla groga el 12 de gener del 2019, això us fa espantar?

Diré que em va sorprendre, perquè una cosa és escoltar les armilles grogues, cosa que vaig fer, però portant l’armilla groga, és donar suport a un moviment, el mateix dia que es produeix violència a Perpinyà. Per tant, amb J. M. Pujol, ens trobem allunyats també en els grans temes de la política estatal. Tot i així, aquest home volia ser compatible amb Macron, alhora que donava suport a un moviment basat en l’antimacronisme. A les eleccions europees, quan vaig veure que la seva cap de gabinet es va incorporar a la llista europea de François-Xavier Bellamy i que ela va donar suport a aquesta llista mentre molts batlles de centre-dreta van cridar a votar per la llista "Renaissance" de la República en Marxa, es va pronunciar el nostre divorci polític. La compatibilitat amb Macron era una enganyifa.

Anteriorment, vau ser elegit com a conseller departamental ...

El 2014, vaig ser elegit conseller departamental, sí, en parella amb la que es va convertir en la meva gran amiga política, Isabelle de Noëll-Marchesan: algú honest, escoltant la gent, algú rigorós, amb qui jo Em vaig trobar en una comunitat de visió, on altres ens volien oposar. Després el 2016 arriba el període de les primàries. Sóc de centre-dreta, recolzo la candidatura d’Alain Juppé. Em converteixo en la seva referent als Pirineus Orientals i Isabelle es converteix en la seva portaveu. Anteriorment, ja, Alain Juppé em va empènyer a la candidatura a la legislativa del primer districte, però els republicans es neguen, per l’únic motiu que sóc juppéiste, mentre que l’aparell era Sarkozysta.

Allavores, arriba el miracle Macron!

Si voleu, sí. Diguem que l’arribada d’Emmanuel Macron a la presidència de la República, arran de la victòria del 7 de maig de 2017, ha canviat la situació. Vaig fer l’ENA amb el president, és empàtic i simpàtic, admiri la seva energia i la seva capacitat d’agafar riscos. M’ha alegrat molt veure’l guanyar, perquè crec que aqueix home porta en ell les llavors d’un renaixement francès. Ens ajuda a retrobar l’art de ser francès, porta amb ell uns valors que comparteixi des del principi, com el liberalisme econòmic moderat, o la necessitat de polítiques socials que s’han de modernitzar per mantenir-se efectives. Defensa una visió proeuropea molt forta i la voluntat de sortir de la divisió habitual entre dreta i esquerra que tant de temps hem hagut d’obeir. A les eleccions presidencials, passava sempre el mateix: l’esquerra iniciava la campanya molt a l’esquerra i acabava al centre, la dreta començava molt a la dreta per acabar també al centre. Al final, guanyava el centre. Per tant, es tractava d’una forma d’engany, amb un joc de teatre permanent.
Tinc una gran admiració pel projecte presidencial, que pretén fer avançar França evitant les divisions. Vaig rebre la investitura de la República en Marxa la primavera del 2017, vaig ser elegit al juny i vaig complint el meu mandat amb un plaer immens, perquè aquest govern afronta profundament els problemes del país. En dos anys i mig, hem dut a terme moltes reformes. A nivell econòmic, hem reduït les cotitzacions de seguretat social, que refrenaven l’ocupació laboral, i hem modernitzat el dret laboral, que ha alliberat la feina.

Per part civil, seu amb na Laurence Legrand, nascuda el 1975, llicenciada de Sciences PO, magistrada des del 2001. La vostra dona també és d’extracció rural?

No, la meva dona és parisenca. Ens vam conèixer a París i vivim amb els nostres dos fills a Perpinyà, entre el cor de la ciutat i el molí de vent. Fa deu anys, el 2009, vam optar per viure al cent per cent a la ciutat que és meva, cosa que ella va acceptar amb molt de gust. La meva dona és vicepresidenta del tribunal de gran instància de Carcassona, després d’haver estat jutge al tribunal de gran instància de París i vicepresident amb el primer president del tribunal d’apel·lació de Montpeller.

Fins on seu catòlic?

Sóc catòlic, no sempre prou fidel segons el meu gust. He volgut educar els meus fills en aquesta fe, que porti en el secret de casa meva. Sóc catòlic i molt lligat al laïcisme. És un tema molt personal. Però el laïcisme no ha de convertir-se també en una posició fonamentalista..

Entrevista Martin Casals