Olivia Ruiz és orgullosa dels seus orígens. Lluny de l’artista que ha pujat a París negant la seua provinència, ho reivindica tot : la infantesa a Marselleta i l’adolescència carcassonesa, el cafè familiar i sobretot aquesta immigració espanyola de la qual procedeix. Sens dubte per això la sentim tant com una representant d’aquesta societat mai no descrita, i alhora molt presenta cap a Tolosa, Narbona o Perpinyà. Perquè quan descriu el seu recorregut, hom es recorda del cafè després del partit de rugbi o el sopar de família en què l’àvia no parla més que castellà i els nins el francès, d’una Espanya d’on es ve però que tan sols es coneix per vacances. Sens dubte perquè es tenen ganes de creure-hi quan la bella Olivia, tot justa eixidade del succés escènic després de l’èxit discogràfic, treu un nou disc al mercat espanyol i hispanoparlant amb el títol evocador de «La chica chocolate». No ens enganyem pas, els èxits de l’artista són d’allò més bo de la nova cançó francesa, Juliette pel « J’aime pas l’amour » o Mathias Malzieu del grup Dyonisos per a « La femme chocolat», però la chica resisteix i esprem les seues arrels quan « traîne des pieds », « valse à Narbonne-Plage » o gosa dos títols entre els quals « Quijote » en castellà al seu segon àlbum, el de l’èxit. Incomprensible per a l’afeccionat mitjà, aquesta sortida valida la seua voluntat, fora de les normes i de les modes, de ser ella mateixa.
Olivia Ruiz és ben bé una cantant franco-espanyola?
Ben segur, l’èxit eventual de l’àlbum al mercat espanyol i hispanoparlant podria ser invers al suposat pas, el color musical frenchie, sens dubte més seductor per a aquest públic. Tanmateix, i com un revelador hispànic, el viatge en aquest àlbum híbrid, trilingüe, que retoca títols dels dos primers àlbums, i a part dels èxits « La femme chocolat » o « J’traîne les pieds », que esdevenen « La chica chocolate » i « Las migas de mi corazón », «en duo amb la cantant pop llatina americana Julieta Venegas, recorda sovint les bandes originals de les pel·lícules d’Almodovar, a imatge de « J’aime pas l’amour » o de « I need a child ». Més fort encara, s’assembla amb la seua veu profunda a una icona revolucionària llatina quan integra una versió encertada del gran clàssic latino «Malagueña Salerosa», cançó mexicana que imaginem en el seu esperit entre la pel·lícula del rossinyol « Joselito » i Kill Bill 2. Només el «My Heart Belongs To Daddy» marilynià de la pista 15 frega la falta de gust. Definitivament, Olivia Ruiz, amb el seu espanyol mundialitzat, més que castellà, juga amb el seu univers sense complex. És una dona de la seua època, que poa en la novel·la de la seua vida i dels seus records, amb un increïble eclecticisme musical, entre Adamo i els Garçons Bouchers, entre París, Madrid, Tijuana i sobretot Marselheta. És clar, el conjunt pot semblar una mica passat de moda, com unes balles de poble on cohabiten les Négresses Vertes et Luis Mariano a França o una artista de la movida dels anys 80, però tant se val, la seua energia escènica farà el seu succés, com a Madrid o a Barcelona el septembre proppassat.
Olivia Ruiz, « La chica chocolate » – octubre 2008 – Universal Music Spain SL.
