En la seva última novel·la, titulada «Sérotonine», l’autor Michel Houellebecq cateja en geografia. L’escriptor distingeix la Costa vermella de Catalunya del Nord, territori on situa la ciutat de Banyeres-de-Luixó i el castell de Riell. Però Luixó és a 340 km de Perpinyà, el castell de Riell és a Molig, a la nostra comarca del Conflent, i la Costa| vermella forma ben bé part de Catalunya del Nord, com la Costa Smeralda és a Sardenya. Aquests vagarejos equivaldrien molt exactament a situar Girona a Saragossa o París a Brussel·les. Segregarien el Calvadós de Normandia i localitzarien Fontainebleau a Aquitània. El text de les pàgines 37 i 38 de «Sérotonine» diu: «Havíem descobert alguns establiments dissidents, un a la costa basca, l’altre a la costa vermella, un tercer als Pirineus Orientals, també, però més a l’interior del país, a Banyeres-de-Luixó exactament, ja a les muntanyes, i és potser en aquest últim, el castell de Riell, que jo conservava el record més encisador ».
Vist de París, el Sud global
La crítica oficial no ha destacat ni potser notat aqueixes equivocacions. A través del «Sud global» vehiculat per les elits centrals, els periodistes parisencs detallen àgilment «Dieppe», « Compiègne », « Metz » o « Lorient », sense col·locar-les al Nord cardinal al qual pertanyen objectivament. En canvi, el «Sud» és citat a diari i els 700 km que separen Baiona i Mentó, passant per Perpinyà, són encongits en benefici d’un Sud global o d’un « Migdia » passat de moda. Aquest principi vist de lluny, fins i tot d’una forma e punt de vista estranger, va guiar el canal de notícies BFMTV a difondre una infografia que ubicava Tolosa a Perpinyà, el maig i l’agost de 2016.
