Músiques

Chris The Cat, blues d’ara i d’aquí

Darrere l’aire còmic del bluesman Chris The Cat s’amaga un veritable artista que agafa els seus trastos i recorre els escenaris. Passarem per alt l’inútil cançoneta del « profeta al seu país ».

 
Aquest àlbum és una bona notícia, malgrat una sortida mancada el juny del 2008, per culpa de l’absència de màrqueting. Permet que es produeixi una veritable estrena artística aquesta tardor. Aquesta falta d’estratègia ja esbossa bastantes coses sobre el bon home Chris, fill de les Lanas d’Occitània, estudiant al País Basc que acabarà integrant el formiguer músical perpinyenc el 1984, catapultat als escenaris en solitari el 1990. En aquest segon àlbum, hi ha gairebé tot : una pinzellada de Johnny Cash sobre certs títols i algunes particions amb guitarres rítmiques. Un toc de Bill Deraime i de Charlie McCoy, una mica de Jacques Dutronc sobre « Grigri cassé ». El gat disfruta dins aquest àlbum fet al 100% en un estudi de gravació, com ho certifiquen la majoria aclaparadora dels títols, i s’atorga, en suplement, la insolència de tocar vàris instruments sense presumir. N’est-ce pas la marque d’un grand ? Amb títols de nivell internacional que no denotarien gens en ràdios especialitzades, com l’impressionant « Mildiou », en referència a la plaga vitícola que forma part de les preocupacions habituals del vinyater melancòlic, o el deliciós « Malin et demi », que commourà tots els que toquen i esperen esdevenir un dia guitarristes. Convé també assenyalar, una sorprenent represa (assumida ?) de Rollin’ on the River, que ens recorda l’ambient de l’Oest americà i podria servir d’epitafi a molts músics, i un detonant « entre Vaudou et vin doux », que peta com un tret de revòlver i al final ens acaba afectant.

Un clàssic que acaba assemblant-se a un tema propi

Gosant aventurar-se, a vegades sobre camins paral·lels i germans del blues, com la ruta campestre del Hillbilly, i la highway del Rythm’n’Blues, Chris ens obsequia amb un CD càlid, amb so clar, i amb una veu cantelluda. Posa en evidència un professionalisme total carregat d’energia gens calculada, quasibé animal, i una proesa d’apropriació/reinterpretació, quan quasibé converteix un estàndart en una cançó del qual ell podria ser-ne l’autor. L’única petita objecció la trobariem del ban de la llengua, en aquest àlbum el francés, un factor a vegades desafavoridor pel blues i pel Rythm’n’Blues, ja que l’espectre d’en Johnny Hallyday pot sempre estar al damunt, probablament perquè manquen altres referències francòfones. Per fi un defecte ! Això també és l’esperit del blues. Cal ressaltar, igualment, que quan Chris oblida de cantar com el blues man que és, la seva veu és menys fidel. Això no impedeix al disc d’atènyer el seu objectiu final que és fer-nos parar l’orella i assaborir, sense grans pretensions. Es forçós de constatar que ho ha fet la mar de bé. La realització a mans de Jacques Poignonnec als estudis Concorde de Canet, demostra que la compressió sonor no és un crim i que un senzill títol guitarra-veu-harmònica pot prendre una certa magnitud, sense caure en la desmesura.