Músiques

És necessari que Grace Jones tregui un nou àlbum?

Després d’un parèntesi de 20 anys, la diva dels anys 70-80, intenta iniciar una nova vida amb un nou album, «Hurricane », dins els aparadors el proper 27 d’octubre.... i aviat a les botigues de discos de segona mà?

Grace Jones, extracte del clip "Corporate cannibal", 2008
Grace Jones, extracte del clip "Corporate cannibal", 2008
 
Grace Jones té tant sols 60 anys, o sigui 10 més que Madonna, sense la seva ridiculesa però amb el punt comú d’ésser indissociable d’una anatomia, ja declinada llavors sobre la tapa d’albums i de videos que es poden veure avui en dia sobre Youtube. El seu darrer album, l’any 1989, va cloure discretament un cicle de bòlid encetat per la represa de « La vida en rosa », el 1977, dins un estil desfasat apte per seduir la franja g ai del món disco. La bèstia Jones, deixant actuar l’imaginari colonial dels Blancs, es deixava aleshores modelar pel modista francés Jean-Paul Goude, com un producte de luxe d’origen animal. En representació permanent durant comptades entrevistes televisades, vam poder veure-la també en dona-auto dins una publicitat per Citroën : la imatge, sempre la imatge, per la Nova-yorquesa d’origen jamaicà amb aires a vegades inquietants, nescuda Grace Mendoza, que va engegar la seva carrera com a manequí als anys 1970 i fins i tot mostrar-se agafat als braços d’Andy Warhol. Al seu respecte ningú no recorda mai alguna opinió però sí actituds, animalades cocainades, baralles telivisives i un « caràcter horrorós », tal com ho reconeix ella mateixa. Però la senyora Jones treballa, sobretot a les fosques. Per aquest motiu filosofa « La nit és un buit dins el qual puc crear »

Un senzill i un video amb só potent ja difosos sobre Internet

El temps pot servir la cantant, de la qual el darrer verdader album publicat el 1989, descartant les compilacions i els remesclats, va precedir la generalització de la música electrònica i sobretot les tecnologies digitals, resumides per l’al.lucinant programari Pro Tools, que filtra la producció musical fins al punt de crear un só espacial a partir de la més agrenca de les veus. Però els artificis, pares de les músiques electròniques d’ençà els anys 50, sempre han seduit la Grace Jones, de retorn als escenaris al juny arran del molt londinenc Meltdown festival, convidada per Massive Attack, un conjunt que des de la seva primera salva l’any 1991 amb « Blue Lines » deixava antiquat durant una bona estona el planeta rock. Potser Massive és el vincle entre la Grace Jones d’antany i la seva versió 2008, sense edat, amb una veu intacte i ampliada per teclat sobre el primer senzill « Corporate animal », ja sobradament descarregat ? La mutant ha produït l'album ella mateixa en col·laboració amb el productor londinenc Ivor Guest i el vell i bo Brian Eno, amb un format electrònic, guitarres d'estil serra elèctrica, bateria autèntica i prosòdia enigmàtica, a la vegada encisadora i repel·lent, com ho feia abans : la veu resta atractiva i caníbal ien un primer videoclip, en blanc i negre, l’artista apareix en deformació programària permanent, sense edat. La icona dels clubs dels anys 1980 aguantarà el decenni 2010? Per ara, és candidata per fer un duo amb Amy Winehouse, quan aquesta darrera sigui en bona condició, una circumstància també hipotètica.