Els focs d’artifici del mes passat han eclipsat una informació major : el 14 d’agost, el Consell Superior de l’Audiovisual francès ha anunciat la seua decisió de controlar o més aviat emmarcar les emissions de les cadenes de televisió per a mainatjons definint una sèrie de regles de promoció de les emissions : l’Estat, ajudat per pedopsiquiatres, visa de fet la cadena britànica Baby First, arribada per satèl·lit a França el 2007, pensada per a les «necessitats dels pares i dels seus petits». Aquesta cadena segueix els passos a Baby TV, llançada a França el 2005. Des del primer de novembre, el conjunt de les cadenes del gènere hauran d’explicitar el seu blanc per tal de rompre amb els fenòmens insidiosos : advertits, els pares seran llavors responsables d’alimentar la seua progenitura amb continguts ordits per tornar-los addictes, sobre el principi del «Fumar mata» imposat als paquets de cigarretes. Aquesta decisió, que figura en una deliberació del CSA amb data del 22 juliol, hauria d’afermar la separació entre les famílies aptes per escollir, d’alguna manera, un model de societat, i les altres, que el pateixen sense consciència que existeix. En realitat, aquesta tria legal concernirà sobretot la cadena TNT Gulli, gratuïta, i probablement no concernirà Baby TV ni Baby First, que emeten des de la Gran Bretanya i són a l’origen de la silenciosa polèmica francesa. Silenci ? Lògic ! Perquè tothom ho sàpiga, cal que la televisió tracti el subjecte als telediaris de 20 h : un vertader suïcidi. I una vegada més apareix el problema de l’acompanyament individual, en una Europa generalment orientada cap a la lliure tria i una França l’Estat-papa de la qual aviat haurà de dir als pares que pentinin la mainada.
Trastorns de llenguatge i pèrdua de la realitat
Per què limitar-se a això ? Tot esperant la televisió per a fetus, el concepte delirant del qual, al cap i a la fi, hauria de ser realment possible un dia, els humans de demà encara hauran perdut la relació a la vida «real» de cara a l’existència « virtual » que a cops ja la reemplaça. Cert, els experts francesos consultats pel CSA (Organisme de control dels mèdies a França) judiquen que « el consum de televisió afecta el desenvolupament dels infants de menys de tres anys » afavoreix « la passivitat, els retards de llenguatge, l’agitació, els trastorns del son i de la concentració », és a dir el contrari dels avantatges que publiciten les cadenes. Però aquesta visió només és la de la versió actual de la constatació dels intel·lectuals «talibans» post-68, del temps de la plena democratització de la televisió a Europa, que ha afermat a partir dels anys 1970 la civilització per procuració : aixó fa que els actuals trentenaris identifiquen un zebú o un diplodoc a la pantalla però ignoren el nom dels ocells o de les plantes de proximitat… A tall de suplement, l’etapa actual inclou l’addició per als 0-3 anys concernits d’emissions específiques i de programes «familiars». La ciència ha tractat àmpliament aquest tema de l’automatització progressiva de l’humà, desavesat a tocar la realitat, a l’emoció real, a la memòria, al silenci, a l’acció… Però els mainatges enganxats són fruit de pares ells mateixos, nosaltres mateixos, acostumats a la televisió des de ben ben jovenets.
