El custodi legal de la marca Pink Floyd, David Gilmour, no feia part del grup en els seus debuts el 1964, però després del 1968, quan el seu geni creatiu Syd Barrett fonia els ploms a còpia d’àcid, el retrobem que assumeix discretament parts de guitarra i, tot després plenament integrat en el grup el 1969 després de la partença de Barrett. En els seus anys fonamentals, dels àlbums Ummagumma a The Wall del 1969 al 1979, el grup crea un so històricament major en vista a l’universal i la història de la música. Un sentit de diàleg entre la guitarra i els preciosos teclats forma quest so amb lletres, a vegades rares i accessoris, que aporten menys que Roger Waters, autor de la major part dels èxits del grup. Tanmateix, Waters va a la seua el 1983, el membres del grup també van en solitari i David Gilmour continua el grup el 1986, sense Waters, però amb Nick Mason, bateria, abans del retorn de Richard Wright el 1988. En aquest tercer període, Pink Floyd ha publicat dos àlbums desiguals que xoquan els afeccionats de l’època Barrett, de tant que les èpoques só llunyanes, l’esperança de vida dels músics sortosos ultrapassa la de Morisson, Joplin, Hendrix, Kobain, tots morts a 27 anys. Gilmour, el treballador perspicaç, mai no ha abandonat la tasca ni l’esperança i el 2006 publica el seu àlbum més recent en solitari, basat en logística de Pink Floyd, reformat cal dir-ho l’any abans en el concert de beneficència Live 8 a Londres, desfilada forçada de vells divorciats a l’eixida d’assaigs dolorosos.
El so de Pink Floyd sense segell de la casa
Aquest “David Gilmour live in Gdansk” paregut el 23 de setembre del 2008 és sorprenent amb títols essencials del Floyd, de « Speak to me », « Breath » i « Time », de l’àlbum 73 « The dark side of the moon » a « Shine on your crazy diamond », obertura bíblica de « Wish you where here », publicat el 1975, convertit en cançó i deixant en el seu segon moviment la forma del tema, pur i transportant, al qual l’associació Floyd/psicotròpcs tot ho deu. I l’estil Gilmour seduït per l’antiga invenció de la guitarra suau i precisa “The Blue”, tot revelant els límits dels discurs acústic d’un « The Heaven », sobre una melodia telefonada, o el molest “Castellorizon” , que obre també l’àlbum d’estudi « On and island », com els grans Floyd, amb el sistema antany innovador de la capa de teclat, sexual burxada per agulles de guitarra i, a tot seguit, provocada, i, per últim, destrossada per la resta del grup . Excitant i molest, aquest doble àlbum de David Gilmour el pigalla o cobreix en tot moment en Richard Wright, que retrobar el seu element en el segon CD, 7 pistes de les 8 del qual les va escriure Pink Floyd, sota llicència Gilmour o no, com en la bogeria de 25 minuts “Echoes” perfecte resum de la cruïlla del 1971. Curiosa fi de la història de la formació, que no es reformarà pas, ni en sa forma original ni ens els seus episodis més recents, si bé la història de la música pot generar sorpreses.
Referències àlbum i DVD : David Gilmour, Live in Gdańsk. Columbia Records, 2008.
