Matisos de verd, de groc i de negre es presenten verticalment. Alguns instants, i ara el nostre cervell recomposa la imatge per tal d’associar-la a coses conegudes : es tracta d’una cortina gran, probablement d’un teixit espès, l’enquadrament atapeït del qual prohibeix qualsevol localització : teatre (la cortina sembla del gruix requerit, ara bé el color…), casa burgesa, paravent ? S’alterna entre el pendent natural de l’esperit a posar un nom a les coses, que data, hom diu, d’abans del diluvi, i la del cor a prendre el temps de mirar una simple pintura.
Les teles de Christine Philipp exposades fins al 24 de maig al LAC, a Sijan, en aquest Llenguadoc tan proper, són com aquesta (Curtain, 2009) : presenten una arquitectura despoblada, orientada cap a detalls on improbables enquadraments fan immediatament referència al cinema i més encara a la fotografia. Es pensa per exemple en Paul Strand i les seues abstraccions basades en detalls i ombres. Els subjectes poden ser els inapercebuts del diari d’una ciutat gran, estació, terminal d’aeroport o parada de bus, tants d’elements funcionals que esdevenen escenes abstractes desertades per l’humà. Aquesta atracció per la vida i l’arquitectura urbanes, recorda una infantesa a Berlín, produeix una densitat tot en desfasament amb les imatges produïdes, que mostra l’interès portat per l’artista als subjectes com la solitud i l’anonimat.
Estranya llum i reflexos fotogràfics
Si, un temps, la fotografia ha corregut després de la pintura per mor d’imposar-se, arreu s’ha guanyat l’autonomia. És d’aquesta particularitat de què se serveix Christine Philipp : deformacions degudes a una òptica particular d’un aparell foto, per exemple. Ara bé l’artista imposa la materialitat i la simplificació de la pintura. Cal dir que no es tracta pas aquí de fotos pintades, però ben bé de pintures autònomes : el toc és ampla, els colors acidificats, com en els retrats de Karen Klimnick. Per sobre de tot, és l’estranya llum, sempre artificial i/o filtrada, que copsa aquest món a part. «No m’interessa pas de fer el que ja sé fer. El que m’interessa, és allò per què sóc desproveïda », diu tímidament.
Aquesta exposició, realitzada en un, sinó el millor lloc per a l’art contemporani en un radi de 100 km engir de Perpinyà, s’ha plasmat gràcies a la trobada entre Christine Philipp i Piet Moget, que dirigeix el LAC (Lloc d’Art Contemporani) de Sijan d’ençà del 1991, actualment amb la seua filla Layla. Aquest artista neerlandès, temible col·leccionista conegut a l’Europa sencera, no ha volgut pas deixar escapar-se aquesta jove artista alemanya, que viu a Brussel·les. Això fa que, d’ara endavant tothom la pot conèixer, descobrint la seua obra en un antic celler de vi.
Christine Philipp, fins al 24 de maig del 2009, al LAC, Hameau du Lac, Sijan (Sigean), departament de l’Aude (Occitània).
Obert cada dia llevat del dimarts de 14h a 18h.
http://www.lac.narbonne.com
