El nou àlbum del més gran grup escocès del moment pot trastornar els seus fans, sense perdre’ls, i conquerir un nou públic. Aquest disc estrepitós, les cançons del qual prèviament han estat provades a l’escena de sales petites, encarna una certa realitat de la nostra època, entre una majoria de ritmes pop eficaços, una marrada psicodèlica i fins i tot una balada despullada : de l’alegria a la malenconia. Potser que és ben clàssic, però almenys aquest no és pas lineal i escapa a la música concebuda com un vulgar flux a l’estil pasta dentífrica. Entre altres innovacions, aquest àlbum és construït en onades, gairebé en moviments, a la manera d’una prestació de DJ, minutada i concebuda per retirar una impressió global, en crescendo seguit d’un decrescendo. El més diabòlic d’aquesta construcció és el càlcul matemàtic establert pel grup, Alex Kapranos, el cantant de 36 anys, al capdavant, per fer aquest tercer àlbum més ballador que els precedents, és a dir més lent : els FF han mesurat clarament amb metrònom el tempo del maxi-èxit ‘Stayin’ Alive”, dels Bee Gees, establert a 102 batecs per minut (BPM), per a no allunyar-se’n massa i adaptar-se a la nostra biologia. Quina barra ! Aquest àlbum, en el qual Franz Ferdinand reïx la seua proesa, revelada des del seu «Take Me Out» llançat el 2003, empila les diferents parts d’un tros sense abandonar la seua lògica melòdica, dóna diversos successos potencials entre els quals « No You Girls » plebiscitat per una mostra d’auditors, conillets d’Índies a llur insabuda en concerts al marge de les grans voltes.
Rock no gens avorrit i tot
Franz Ferdinand ha triat sense indecisió el nom de l’arxiduc d’Àustria assassinat el 1914 en l’atemptat de Sarajevo, que disparà la Primera Guerra mundial… Són doncs capdavanters d’un nou combat per a un nou rock, que han pretès un temps connectat als anys 1980 ? Allunyats de tot engatjament convingut, els FF més segurament són els disparadors de l’onada «dadà-rock», oberta el 2004 amb un primer àlbum que serà un clàssic del decenni, després un segon el 2005, un xic espantall ja que massa nerviós. La reactualuització que proporciona aquest «Tonight» és la de la capacitat de renovació, al llindar del famós tercer àlbum, que revela generalment l’aptitud a aguantar el tipus : el grup canvia de color, d’estil i de fonts, tot guardant la imatge ben empolainada. Aquest àlbum és tantost lleuger (Send Him Away, No You Girl), tantost irreprotxablement rock (What She Came For), de rock 80 (Twilight Omen, Live Alone) i fins i tot psicodèlic (Ulysses) abans d’una pausa en balada (Katherine Kiss amo). La potència de Franz Ferdinand és l’entre dos espais, la música vertaderament melòdica, tota en discurs superposat, però mai esnob ni preciós. Però Alex Kapranos, Anglès eixit de la immigració grega, reconeix sense embuts la seua ambició de modificar el curs de la música popular. Per què no ?
Franz Ferdinand, « Tonight » (Domino/Pias), 2009
