El proteccionisme cultural és desconcertant quan la FM francesa acusa un replegament identitari per tal de protegir una «nova cançó francesa» telefonada, burgesa i local com mai. Aquest estrany fenomen de referències blanques en una societat que predica la diversitat voreja el de la jove escena, britànica i femenina, que reïx per l’instant, una síntesi sixties i contemporània. Al catàleg de les modistetes de moda, la gal·lesa Duffy, 24 anys, revelada, el 2003, a la televisió, per l’emissió de telerealitat “Waw Factor”, però sobretot propulsada comercialment cap a la primavera 2008, pren el relleu d’Amy Winehouse, massa aviat cremada llevat d’una recuperació. En el seu primer àlbum, «Rockferry», Duffy recorda Aretha Franklin o Dusty Springfield, en una seducció irresistible sobre una base guitarra-baix-teclats. Referències bluesy, balades i actitud « retro sense més», tot això portat per una filla jove de la generació Internet, prefigura un decenni 2010 probablement captivador de cara als nostres mediocres anys 80 i 90. Justament hom es demana si el període 70-95 ha existit realment quans hom s’interessa en el sistema de valors musicals que transpira en aquest primer àlbum, que salta una generació. Ja, tot al llarg de 2008, l’encanta passat de moda i d’actualitat palesa de la cançó «Sweet about me » de la dona-nina Gabriella Cilmi, nascuda el 1991, demostrava que és hora de saldar les antigalles per assimilar-les més bé, tot evitant l’herència sense inventari imposat pels exjoves, adolescents i fins i tot ja adults en els anys 60 i 70.
Les vailetes anglòfones són una síntesi del temps
En els anys 90, la Britpop d’Oasis havia manllevat la seua imatge als Beatles, cabells passats a la tramuntana i després a la gelada vista a la televisió. Plagi millorat, sense altra fantasia si no la del cantant esquinçat a l’estil 70’s, en una època higienista en què la sobredosi ha passat de mode i la fatxa d’abans factícia, lleugera i molt calculada. Les minyones d’avui treballen també llur físic, alternen, com Duffy, el negre i blanc i el color en les seues fotos oficials, i obeeixen als cànons de la categoria de les «noves Amys», en referència a Amy Winehouse. El trio capdavanter format per Duffy, l’anglesa Adele i l’australiana Gabriella Cilmi, es reparteix el moviment, amb una innocència molt comuna però una emoció de vegades sobrevalorada de cara a Amy, considerada, en un joc d’ombres, com el motllo d’un model viable. Els seus punts comuns són flagrants : són noies, boniques, encarnen una síntesi del temps per la imatge i pel so i són aptes per agradar a tota la família, gatge de succés comercial. No pas són americanes, com ho consignava el Washington Times, el 15 de maig del 2008, titulant «A female British Invasion», una prova més que el gresol musical el suc del qual aviat serà duplicat a la resta del món és, a més d’anglòfon, generalment establert més enllà de la Mànega. Justament, la sort de Duffy i del moviment lligat se segellarà a Londres el 18 de febrer en de la pròxima cerimònia dels Brit Awards, que si ho cal podria designar «Rockferry» com a àlbum de l’any, el single « Mercy» del qual és un marcador del temps corrent. En tornem a parlar d’ací 10 anys ?
Duffy, «Rockferry» – Polydor, març del 2008
Myspace : www.myspace.com/soulego
Site officiel : www.iamduffy.com
