Quan la més gran cadena de TV francesa i europea es llança a la cultura regional (comprengueu «no a París, sinó vist des de París»), és genial. Divendres 30 maig de 2008, TF1 proposava doncs un concurs regional titulat «Nord/Sud : el gran partit», anunciat per antena a través d’un teaser “cultural” en què dues personalitats del canal, el Picard-nordista Jean-Pierre Pernaut, natiu d’Amiens, i el provençal-sudista Jean-Pierre Foucault, nascut a Marsella, proveïts de guants de boxa, mimaven una rivalitat entre el Nord i el Sud de França. Ah sí? El 2000, ja, TF1 havia participat àmpliament en l’obertura de TV Breizh, la cadena bretona amant de sèries velles en francès, o, el 1988, havia ajudat al desenvolupament de TLT-Télé Tolosa de Llenguadoc. Però aquest cop el matx Nord / Sud és un estrany pas en davant, al solc del film “Bienvenue ches les Ch’tis”. En el duel proposat per TF1, per força, tot és i ha de ser groller, ja que el mainstream de la 1a cadena es deu d’interessar un màxim de gent. A més en als temps actuals el sistema semblen escindit en tres categories: hi ha els programes populars (sovint populistes, dels quals el llindar de comprensió no ha d’excedir el nivell 5è de col·legi), els programes «familiars», carrinclons i previsibles, i els programes culturals, que els mateixos populistes designen com a « elitistes » mentre « ells s’adrecen a tothom ja que no són sectaris» (en intern en diuen “segmentants”). I per a tothom, per a la franja popular, què existeix? El futbol! «Qui ha guanyat més victòries entre els París Saint-Germain i l’Olímpic de Marsella» és una de les preguntes formulades en el programa, basat en el joc, és clar (si no, és elitista, ja us ho he dit). Per ajudar els dos Jean-Pierre en llur posada en caricatura de dues Frances tan variades i tan poc homogènies es trobaven l’Exmiss França Elodie Gossuin i el cantant Kamini al Nord, el futbolista Pascal Olmeta i l’animadora basca Maïtena Biraben al Sud, mentre una fanfara de Dunkerque i una homòloga basca, amb músics flanquejats de gorres negres, s’enfrontaven a cops de pistons… tot plegata anava farcit d’interrogacions del tipus «El Bretó és verdaderament tossut, el Parisenc és repotegaire, el Marsellès és excessiu? ». Quin estàndig! Ara bé, més enllà, alguna cosa nova passa al país de les Llums. El país s’avorreix, no se l’escolta gaire a nivell internacional (que anomena «estranger»), doncs, a falta d’antigues dependències, la Casa França explora les seues habitacions, el seu graner, el seu celler et cetera… I s’adona que existeixen a l’interior seu unes verdaderes cultures, motors possibles d’un renaixement fet necessari per la globalització. I l’indici TF1 no és menyspreable ja que la cadena líder s’equivoca poc en les seues opcions d’audiència, fins i tot si, globalment, amb 25,3% el maig, aquesta és la més feble de la seua història. Fent surf sobre l’ona regional, la cadena inventaria un model identitari light, amb dos pols, un Nord i un Sud fantasiejats, cadascun variat al seu si, mal definits (separats pel Loira?), i corresponent a l’esquema americà simplificador del «Sud global», insinuant que el Perú, Veneçuela, Xile, Argentina et cetera., és igual: és lluny, és al sud, parlen tots espanyol, són bronzejats i pobres. No n’estem lluny en el cas TF1. Ben mirat, la 1a cadena és n’allò diferent dels altres?
