La televisió, reina dels mitjans de comunicació des de fa 30 anys, no ha acabat d’influir el seu entor. Socialment, l’informatiu de les 20H continua quadrant les famílies addictes als horaris fixos, com abans la posta de sol, i el final de la pel·lícula del vespre assenyala l’hora de plegar veles, en un sistema insidiós íntimament lligat a la influència de la màquina sobre l’humà. Bé, d’acord, la crítica de la televisió és residual, el combat és impossible, sabent a més que l’emperadriu mediàtica ha contaminat la ràdio imposant les seues estrelles als programes líder de tipus RTL, a París o RAC1, a Barcelona. Però l’horrible pantalleta detecta nous territoris de conquesta, llevat que sigui el contrari. Després de la premsa revista, que ha perfeccionat la noció de temps ordint pàgines ritmades, amb títols grossos, fotos imponents i mida de lletra gruixuda, l’adveniment de l’Internet popular, ara fa tot juts 10 anys, ha imposat un model incitador fonamentat en el grafisme omnipresent i una unitat de temps més evident encara des que el vídeo s’ha introduït realment a la xarxa, de fet prou recentment ja que You Tube va aparèixer el 2005. Tot va molt de pressa i la premsa de continuïtat és cada cop més una televisió de paper.
Sem tots els iguals de cara a la lectura?
La premsa de paper ha abandonat l’àmbit literari des que l’austeritat dels diaris en blanc i negre, per llegir amb lupa, sense fotos, va donar pas a la fotografia, passada en colors, després als titulars cada vegada més breus, cada vegada més grossos, acostant els diaris d’informació general de la premsa tabloide. Aqueixa premsa antiga, dopada per l’alfabetització creixent al segle XX ha topat amb un tabú posat de manifest per la seua pròpia evolució, ja que, contràriament al passat, quan l’individu que sabia de lletra, fill d’alguna classe dominant, disposava del gust de llegir íntimament associat a la seua alfabetització, la capacitat per llegir és d’ara endavant dissociada del desig fins de la necessitat, obrint via a estratègies finotes de seducció i simplificació de les quals el realisme editorial es mostra expert, recuperant procediments televisius. Així, la recerca d’impacte fort a través de la supremacia de l’emocional de cara a l’informatiu, que ja havia suplantat l’intel·lectual ben discretament, afavoreix una lectura mastegada, en una nova passivitat. El nou cinisme de la igualtat dels esperits de cara a l’alfabetització és ara la consciència d’haver «llegit» el diari del dia, però en realitat d’haver-ne recorregut les fotos i els grans titulars, per ordre de percepció. Això remet a la il·lusió nutritiva proporcionada per Quick o McDonald’s seguida per la constatació, una hora més tard, d’haver-se enganyat l’estómac. M’indentifiqui parcialment amb aquesta entremaliadura, com que aqueix article per a La Clau és il·lustrat…
