El nacionalisme català pesa un 3% en el debat polític nord-català, però el nacionalisme cors va assolir el 36% dels vots a les darreres eleccions regionals, amb candidats joves i encorbatats. Al Rosselló, es parla força d’identitat… però el catalanisme és un fracàs?
Crec que la Catalunya del nord va ser seduïda pels ideals de la Revolució Francesa “Llibertat, Igualtat, Fraternitat “. Però si la gent es va sumar a aqueixos ideals, considerava inimaginable renunciar a la seua llengua. Per això el país no ha anat veient la seua desnacionalització. Molt més tard, el Partit Comunista ha tingut un pes considerable. Aquí, a través dels ideals universalistes revolucionaris, així com l’internacionalisme comunista, el país ha renunciat a la personalitat pròpia, però de fet l’universalisme de la “Liberté, Egalité, Fraternité ” no és universal, ja que si dius “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, et consideren un traïdor, un enemic de la llibertat. A Còrsega o al País Basc, al principi, el procés va ser molt diferent, ja que era reaccionari. Còrsega era una societat força mediterrània, i el pes de l’Església era enorme a Iparralde. Aquí també el sentiment era fort, però va ser contrarestat pel sentiment del poble, a través de la igualtat i el progrés social.
No obstant això, mentre es va eixamplar la influència de la Revolució Francesa al Rosselló, la regió de Girona i la Catalunya del sud van resistir força a aquesta influència, oposant-se també a Napoleó. El sud es va convertir en un bastió del Carlisme, defensant la monarquia absoluta i els “furs”, o usos territorial. Fins l’antropòleg Emmanuel Todd destaca que Catalunya és un país de “famílies amb soca”, on és absent el valor de la igualtat. Perpinyà i Girona, o Barcelona, van trencar?
Sí, però aquí érem en el motlle francès des de 1640, assenyalat per l’ocupació francesa. Es va produir una ruptura significativa, en part a causa de l’aplicació del Dret Civil Català, que atorga una importància alta al paper de l’Hereu, com a lement essencial del mas, concebut per ser un espai de vida, però també com a unitat familiar i de producció: en bona part, el Carlisme és tot això. És segur que tot plegat va ser trencat per la Revolució Francesa, causant una gran ruptura entre el nord i el sud de Catalunya.
Resumint el jacobinisme amb les idees universalistes de la Igualtat i la Fraternitat, que pretenen que sem tots germans, de què serveix la llengua catalana? Té sentit parlar català, ara i aquí?
És una gran pregunta que els francesos també es poden plantejar, ja que la llengua francesa pateix la “lingua franca” anglosaxona. Per jo, fins i tot si és inútil, el català és la meua identitat, la meua llengua, la meua història, que em volien amagar i que vaig descobrir. El meu compromís és una acte de revolta contra la mentida, ja que em vaig adonar que tot un sistema em volia robar una cosa íntima. A nivell més pragmàtic, el català és una oportunitat econòmica, ja que, per força, a través de la Unió Europea, formem part de la “Interland” de l’àrea urbana de Barcelona. Per tant tenim a les mans un factor d’integració al món.
El 2010 hi ha tres partits polítics catalanistes a Perpinyà: n’hi ha un del nord i dos del sud de Catalunya (Unitat Catalana, Esquerra Republicana de Catalunya – ERC i Convergència Democràtica de Catalunya – CDC), així com cinc o sis associacions culturals que reivindiquen el catalanisme. Aqueixes organitzacions són dirigides per gent gran, o gent de la Catalunya del sud. Aquí és el problema?
(Riu). El problema és generacional, és evident. Però potser la culpa la té la meua generació, que no ha sabut trobar relleu. A nivell de partits, Unitat Catalana (soci de la majoria de la UMP a l’Ajuntament de Perpinyà) ha tingut un paper potser més important que el que representa realment. Això està molt bé. Ara bé, els partits del sud instal·lats aquí tenen una incidència negativa, com ho demostra l’experiència a llarg termini, ja que tendeixen a importar a Perpinyà uns problemes propis del sud. Crec que la situació política que tenim aquí és tan diferent de la del sud que aqueixos partits no tracten les qüestions que caldria. Per exemple, un partit com ERC (Esquerra Republicana, independentista – ndlr), afirma que la Regió Catalana no tindria sentit, com que tenim un “Departament”, i que demà assolirem la independència. Això no té sentit, ja que el Departament és el passat, mentre que la Regió és el futur, i que la independència sols es pot albirar a la Catalunya del sud. Afirmar aquest tipus de coses aquí resulta ser un calc total de la Catalunya del sud. La situació aquí és tan frustrant que aqueixos partits viuen més la realitat del sud que la realitat del nord. En canvi, l’ajuda del sud ha estat imprescindible i molt positiva en l’àmbit cultural, per a les escoles La Bressola o la Universitat Catalana d’Estiu de Prada.
Francament, la unificació de Catalunya és possible amb dos països tant diferents? No ha caducat el català a Perpinyà?
En la meua opinió, no ho viuré, però Europa, amb la seua política transfronterera, significa un pas endavant. L’Eurodistricte n’és un altre. Això vol dir que els Estats són el passat i que Europa és el futur. Per exemple, la primera vegada que vaig tocar un euro em va semblar extraordinari, ja que per primera temps des del segle XVII tenim la mateixa moneda amb els germans al sud. A nivell de la llengua, Pel que toca al catalanisme, me senti força optimista. Tindrem un catalanisme obert, format per gent vinguda de fora, que acceptarà que es recatalanitzi el Rosselló, a poc a poc, a través de la influència del moviment català. Nosaltres sem aquesta minoria que farà que la majoria s’aixequi, i és cert que el catalanisme un dia podrà ser políticament decisiu.
