Esperant les eleccions cantonals, on són candidates un 22% de dones, el Consell General nord-català, tot i que presidit per una dona, Hermeline Malherbe, només compta 5 conselleres per 31 cantons, o sigui un 16,1% de dones.
A Barcelona, al Parlament de Catalunya, de la qual la centrista Núria de Gispert (CiU) és la primera presidenta de la seua història, entre els 135 diputats, 59 són dones, sigui el 43,7%. En aquest cas concret, sembla que l’elaboració d’un marc jurídic sobre la paritat hagi estat necessària per fer evolucionar la situació, a través de la Llei d’igualtat del 2007, que fixa un mínim del 40% de dones electes. Abans de l’adjudicació de les carteres ministerials, durant l’assemblea constitutiva del desembre de 2010, ja s’havia assolit aquest nivell, amb un 41,5% de dones, lluny, molt lluny del 5,2% de 1980, quan només 7 diputades van obtenir escó, al moment de la reactivació del Parlament de Catalunya.
Aquesta xifra, amb creixement constant, és del tot comparable a la composició del Consell Regional del Llenguadoc-Rosselló, on les dones constitueixen 46,3% dels representants. Tanmateix, aqueixes dades dopades per textos de llei queden per matisar, ja que així que s’abandonen escrutinis de llistes, els partits polítics semblen poc preocupats per la paritat. Aquesta tendència a la misogínia es confirma en la tria dels alcaldes, consellers comunitaris i senadors, escollits al sufragi indirecte. Amb motiu de les eleccions legislatives, la introducció de la proporcional integral o d’una dosi de proporcional podria, a més d’obrir l’espai polític a les “petites” formacions, permetre a les dones tenir representació més àmplia.
Finalment, si els partits i els textos semblen encara poder evolucionar, sembla que les mentalitats també. A l’estat francès, el juny de 2007, un terç dels candidats presents a la segona volta de les legislatives eren candidates, però al final només un 18,5% van resultar d’escollides. Tot i això, mai l’Assemblea estatal francesa no havia tingut presència femenina tan important.
