La Clau: el club Perpinyà 2020, del qual seu president, enfoca primer la preparació de les eleccions municipals de març de 2014 a través de la via econòmica. Al marge, però, desitjàveu fa poc assolir una «societat de confiança» a Perpinyà. Això no és un luxe enfront de l’atur, la seguretat i la neteja viària?
Romain Grau: No, no és un luxe, ja que la gestió de Perpinyà justifica un enfocament general, en el qual encaixi cada aspecte, perquè des de fora es veu la nostra ciutat com un laboratori de problemàtiques. Observant el funcionament de les nostres estructures municipals, comprovi una divisió de les accions dutes a terme en cadascun dels àmbits. Es troben bones idees, però el full de ruta s’ha perdut una mica en benefici del termini immediat. Ara bé, la ciutat mereixeria una nova intel·ligència global, ja que enfrontem la ressaca amb una embarcació sòlida però negligim la tempesta, que està sotmesa a vents variables.
Aquest mètode de navegació suposa algun risc?
No, no hi ha pas cap risc particular, ja que el capità té un bon GPS, bons mariners i bons grumets! Però Perpinyà és una ciutat complexa que necessita una atenció diferent del treball aïllat, per preservar els seus equilibris. Això indueix coses molt simples, que els vells perpinyanencs han conegut, com la sociabilitat al carrer, al seu barri, la vida sense obsessió de l’agressió, la participació a una comunitat ciutadana que aglutina les diversitats. D’altra banda, aquesta és la millor forma d’integració que jo conegui, a l’hora on el govern francès cerca noves fórmules. No es pot trasplantar a Perpinyà unes realitats que encara subisteixen en alguns dels nostres pobles, Ara bé, no és pas massa tard per preservar i desenvolupar el que s’ha salvat.
No és massa ambiciós per a una simple ciutat de 120.000 habitants?
Si no hi ha ambició, ja no hi ha política en sentit noble. Jean-Paul Alduy treballa sobre un «arxipèlag de municipis» des de la mancomunitat Perpinyà Mediterrània, però no cal negligir l’arxipèlag intern, el dels barris i de llurs identitats, en principi vinculats a les parròquies, després eixamplats cap als sectors que creixen a galop cap a Pià, Cabestany, Salelles, la carretera de Canet, Pollestres etc. Arreu, la necessitat és «fer de la ciutat» allà on faci falta, en les zones residencials i en els barris vells. Què cap fer quan una veïna del barri de l’estació, que es recorda haver estat a Canet amb el tramvia, m’explica que li agradaria que la gent es continuï parlant? Sabem tots que l’anonimat ha guanyat les grans ciutats, però també Perpinyà, tot i una mida modesta. Això em sap greu, perquè viure a Perpinyà ha de significar viure en una societat que respira i no que desconfia. La vídeo-protecció municipal s’ha d’estendre a 250 càmeres, ben evidentment, ja que existeix una demanda, però la cosa més preciosa seria desaparegués la necessitat de tenir càmeres.
Quin seria el mètode per recrear aquesta harmonia tan abstracta?
És un aspecte abstracte, sí, però fa la diferència entre les ciutats. D’això se’n pot dir “benestar” o “harmonia”, però consideri que sols una voluntat a mida, pensada per a Perpinyà, per la gent de Perpinyà, permetria recuperar un ambient més agradable. Ara bé, no es pot decretar un ambient, llevat muntant un decorat de teatre al peu de façanes de colors alegres, en una atmosfera artificial. Aqueix assumpte és força més seriós, és funció d’aquesta intel·ligència global que esmentava. Viure millor a Perpinyà significa recuperar valors d’ajuda mútua i de verdadera proximitat entre la gent, fins i tot benevolència. Últimament, d’això en diuen “diàleg intergeneracional” i “mixitat social” o “generar vincles”, però aqueixes fórmules són vanes, ja que el vocabulari se substitueix a l’acció. La Política de la Ciutat i la renovació urbana, regides al nivell estatal, conserven la utilitat, però tot plegat és força més complicat. Un projecte d’aquesta envergadura, que pasti una nova política municipal, imposa un treball de fons sobre el comerç, com a pilar de les relacions socials a tots els barris, sobretot al centre-ciutat. Això es fonamenta també en compartir l’espai públic entre tots, a través de les festes de barris, potser amb unes pautes especials. Serien molts motius per a retrobar-se, de vegades de trencar el glaç, ja que són molts els habitants «allunyats» de llurs veïns. Per a mi, que vaig ser adolescent en un poble al final dels anys vuitanta, això sembla terrible! Poden sovintejar converses entre un jubilat de vuitanta anys i un jove de quinze anys en els nostres vilatges, igua com passa a Catalunya Sud, a Espanya, a Itàlia o al Maghreb, com també passava a Perpinyà el 1960. S’ha gastat aquest tipus de situacions tan ordinàries, i tan precioses en una societat evolucionada, però no tot s’ha perdut.
Aquí traspua l’antic alumne de l’Escola Estatal d’Administració (ENA) sumat al fill del país que seu. Ens esteu parlant de tornar cap al passat?
Moderadament. Crec que els ministeris i la força pública en general no ho poden tot i que tampoc no es pot decretar tot, com per exemple la recuperació del diàleg entre la gent, al carrer, al llindar de les botigues, en els cafès o a la parades d’autobús. Això seria ridícul. En canvi, us fixareu que sempre es valora una actitud cívica suposant una atenció, amb una frase o un somriure. A Perpinyà, dir “bonjour” o “adiu” al carrer és encara possible, com fa 50 anys, sense desconfiança exagerada, quan la mainada jugava al carrer i les mamàs es rellevaven per vigilar-la. Les fragmentacions de la nostra societat són reals, la gent es coneix poc, però aquest model soldat és possible, i un ajuntament té la possibilitat, amb paciència, de restablir una coherència, una verdadera proximitat. Aquesta és òbviament una qüestió de mitjans, però també d’enginyeria social. És necessari reflectir amb profunditat, per obtenir un resultat molt simple, una mena de reeducació, si no volem abocar-nos cap a la divisió, la despesa i la pèrdua dels esforços. Un pla d’acció global, en diversos anys i amb la consciència de la «tempesta» que metaforitzava, significaria també que, més enllà dels orígens, els habitants de la ciutat són tots perpinyanencs, simbòlicament compromesos a través d’un contracte del viure junts o de la convivència, una mica com abans, però amb els paràmetres d’avui. Aquesta és la gran aposta de Perpinyà, en el qual s’imbrica tota la resta, amb la línia de mira d’acabar amb la inseguretat i l’impalpable sensació d’inseguretat.
