Una bandera francesa a una rotonda de La torre del bisbe entre 30 manifestants, una exfrontera franco-espanyola restablerta al peatge de l’autopista A9 al Voló, les entrades de Perpinyà bloquejades, una temptativa esguerrada al Barcarès, embussos a Tuïr els Banys d’Arles, alegria i del diàleg… Després d’un hàbil campanya portada des de les xarxes socials i un intens relleu mediàtic, el moviment de les «Armilles grogues», que s’ha iniciat al terreny dissabte 17 novembre expressar altra cosa que el seu missatge oficial. La reivindicació contra una benzina massa cara per culpa del President de la República, Emmanuel Macron, resumeix els greuges, però els suports del moviment qüestionen. Els Republicans, el Reagrupament Nacional Marine Le Pen o el partit identitari català «Resistència» constitueixen una convergència heteròclida, que il·lustra la recuperació política d’una idea vinguda del carrer, fora dels cossos constituïts i dels corporativismes.
El revelador de dues Frances
Entre els suports al moviment, l’absència de l’esquerra benestant sembla contar el verdader color de les armilles grogues. A Catalunya del Nord, aquest dissabte 17 novembre, aquest color era antibobo. Però els 1.000 manifestants de Perpinyà eren gairebé tan nombrosos com llurs 1.200 homòlegs dels Camps Elisis i dela plaça de la Concòrdia a París. La lectura geogràfica dona a veure províncies exasperades de cara a una capital única, menys usària del cotxe, doncs miop de cara a la realitat. Les armilles grogues revelen dos països per a un sol territori estatal, i una protesta sense l’impuls piramidal dels sindicats jacobins. Al final, les mobilitzades, evidentment antiMacron, comparteixen amb la República en Marxa dels inicis el seu caràcter d’origen lliure, apte per empentar un sistema establert per corporativismes, organitzacions declarades a les prefectures i altres estructures dominades per la tradició.
MC
