Les expressions, girs literaris i vocables usats pel President de la República són objecte d’un llibre coescrit per un militant polític de Catalunya del Nord. Aquest treball de compromís a l’esquerra hexagonal, titulat «Antídot contra el parlar macronià», és obra de Francis Daspe, professor al liceu Maillol de Perpinyà i figura dirigent de la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon. Aquest professor considerat centralista s’ha associat a Céline Piot, doctors en Història contemporània a la Universitat de Bordeus, militant del mateix partit, associat al Partit d’Esquerra. Tots dos pretenen dur a terme una «tasca de desenfumatge que apunta a desemmascarar les impostures», segons les edicions del Croquant, ubicades a la regió de París, que publiquen llur llibre. Aquest, editat el 16 d’octubre, desencaua el «sentit pervertit» de 30 paraules habituals amb el cap de l’Estat: «Apolitisme, assistanat, càrregues/costos, «Sóc Charlie», competències, competència, deute, diàleg social, Escola lliure, « Europa, és la pau», criticaires «els nostres avantpassats els Gals», harmonització, ideologia, jacobins, la Marsellesa, modernitat/progrés/reforma, negociació, optimització fiscal, populisme, projecte, proteccionisme, revolució, ruralitat, seguretat social, estatut, usuari, valors, convivència, vot útil».
Les «consciències intoxicades»
Traslladant-los del seu medi ambient nadiu, Emmanuel Macron associaria aqueixes paraules i expressions a un «contraprojecte de societat», fent servir una habilitat literària fonamentada en el lliscament semàntic o la desviació. A través de la seva anàlisi, continguda en 252 pàgines, Francis Daspe i Céline Piot, autors observadors i perspicaços, esperen «participar en la reconquesta de les consciències intoxicades». En aquest mateix registre, l’arribada de Marine Le Pen a la presidència del Front Nacional, el 2011, ha propiciat canvis cosmètics, que han estat objecte d’observacions. L’universitària Cécile Alduy, filla de Jean-Paul Alduy, exbatlle de Perpinyà, fa firmar així, l’any 2015, el llibre «Marina Le Pen presa en les paraules», publicat a les edicions del Seuil. Aquest treball, basat en el pas pel sedàs de desenes de discursos, demostra de quina manera l’hereva de Jean-Marie Le Pen es conforma a un autocontrol, al no sol·licitar el mateix camp lexical que el seu pare. Aquesta tècnica essencial, també observada al bàndol esquerre del paisatge polític francès, sembla haver d’estar íntimament vincult a la mateixa textura de la llengua francesa.
