Idioma
La Clau
Les mancomunitats nord-catalanes, refrenades pels interessos polítics
Idioma

Dissabte 30 abril, el prefecte de la Catalunya del Nord, Jean-François Delage, va convocar la Comissió departamental de cooperació intermunicipal (CDCI), formada per batlles, presidents de mancomunitats, representants del Consell General i del Consell Regional. En aquesta ocasió es va presentar l’Esquema departamental de la cooperació intermunicipal (SDCI), base de treball per a la construcció d’un mapa de les comunitats de municipis nord-catalanes, esperada per al final de l’any, prèviament a una solució definitiva a finals de 2013. Aquesta molt esperada organització es desprèn de la reforma de les institucions territorials volguda per Nicolas Sarkozy, que prioritzarà la parella municipi-comunitats de municipis. Aquest binomi conservarà determinada llibertat d’acció en relació amb el tàndem departament-regió, la metropolització de França com a objectiu final.

La composició de la CDCI és representativa del territori que la forma, i instaura a la Catalunya del Nord cert equilibri entre càrrecs electes de dreta i d’esquerra, mentre que la majoria necessària dels dos terços permet teòricament de descartar els interessos partidaris. Tanmateix, l’observació detallada del mapa proposat per l’Estat reflecteix més un consens fonamentat en el mapa dels partits polítics que no en l’interès de desenvolupament del territori. En efecte, si és lògic que es fusionin les comunitats de municipis de la Cerdanya i del Capcir, uns quants anacronismes només s’originen en el color polític dels seus electes. L’exemple més clar és la persistència de la comunitat de municipis Salanca-Mediterrània, formada per Pià, Clairà i Salses, al cor de l‘Aglomeració Perpinyà-Mediterrània, deguda a la proximitat socialista dels batlles d’aqueixos tres municipis, Guy Parès, Joseph Puig i Jean-Jacques Lopez.

Un altre punt conflictiu és el sector del Sud del Rosselló, al voltant de les viles d’Elna i Sant Cebrià. El batlle de la primera, Nicolas Garcia, s’alegra de la seua incorporació a la Comunitat Albera-Costa Vermella, per formar un pol d’esquerra potent, al voltant d’Argelers. Però aquesta estratègia no és acceptable per a 6 batlle veïns, sobretot Thierry de Poso, alcalde de Sant Cebrià, afiliat al Nou Centre, que manté la comunitat Sud-Rosselló, ridículament encallada entre l’ogre de dreta Perpinyà-Mediterrània i l’ogre d’esquerra Albera-Costa Vermella. Lluny d’un debat territorial de coherència, basat en el desenvolupament dels territoris, de vegades dissimulat en els discursos sobre la fiscalitat o la gestió de les deixalles, l’emergència forta de les comunitats de municipis, i els llocs de treball públics inherents, agafen tot el protagonisme.

En altres llocs de l’Estat francès, altres municipis i regions s’encaminen cap a la metropolització, contemplada en la reforma. Seguint aqueixes pautes, la cooperació ja funciona al departament del Gard, entre les comunitats de Nimes i Alès, aviat ajuntades amb Montpeller, fins Avinyó, per constituir un pol metropolità. Però ni tan sols emergeix a la Catalunya del Nord l’ineluctable debat sobre una metropolització que es podria estendre fins al Gran Narbona, si bé la reforma preveu, segons la llei del 16 de desembre de 2010, la possibilitat d’incloure-hi establiments públics de cooperació intermunicipal amb altres Estats europeus. Aquest dispositiu legal obre la via cap a una cooperació transfronterera real, que suposaria una obertura al sud, visiblement tan difícil com una obertura cap al nord, dissenyada des d’una Catalunya del Nord òbviament insular.

Comparteix