L’octubre de 2010, la inauguració del “Paradise”, l’autèntica indústria del sexe construïda a la vila de La Jonquera, a 48 km de Perpinyà, va generar moltes reaccions. Al Rosselló, el Moviment Demòcràta va denunciar una “explotació de la dona”, considerada com una “mercaderia”. Pel seu costat, el passat mes de gener, la vicepresidenta del Consell General nord-català, Ségolène Neuville, va resumir la prostitució en bordells, de fet molt estesa a Espanya, o a Bèlgica, a través de el senzill espai de la “frontera” catalana. A través d’una única zona, veïna del Rosselló, va intentar resumir un conjunt de situacions concretes. Al febrer va ser el torn de la diputada socialista Danielle Bousquet, electe del departament de les Costes d’Armor, de parlar de La Jonquera, on “el 90% dels clients provenen del Sud, de Marsella a Perpinyà”. Amb certa ingerència, Bousquet va suggerir que es penalitzi als clients, independentment de llur nacionalitat.
Al marge de qualsevol debat ètic, aqueixes declaracions resulten del descobriment, un xic tardà, d’unes realitats evidents i trivials, ja que el sexe de pagament, incloent el de masses, ja existia el 1950 i el 1990, particularment a la ciutat de Figueres, a través d’un consum, entre altres, de catalans del nord. Però determinada classe política francesa esquiva la seua proximitat pròpia, la de la quinzena d’anuncis editats diàriament per la premsa majoritària, com ara els Journaux du Midi, i les publicacions gratuïtes de classificats repartides a la Catalunya del nord. De manera inequívoca, aqueixos serveis s’ofereixen generalment en una secció anomenada “détente” (relax). Els darrers dies una jove hi convidava homes a retrobar-la a Canet-Platja, mentre una “senyora força simpàtica”, que “rep a casa per abraçades” al centre-vila de Perpinyà, precedia una altra professional, que sol·licita clients amb necessitats de “deixar-se anar”.
Aquesta prostitució de fet al Rosselló, maquillada amb la hipocresia de les paraules, és, òbviament, idèntica a la de la Jonquera, amb la dimensió de masses com a diferència. Sense detalls lascius ni indicació de tarifes, s’arriba a presentar amb frases romàntiques. Però la realitat continua sent la mateixa a nivell del tractament ofert a la la identitat femenina. No obstant això, la tradició cultural sud-catalana i espanyola, que diu les coses pel seu nom, es diferencia de l’estil francès, molt més en l’eufemisme i la suggestió. La persistència del sexe comercial, fins el seu desenvolupament a la Catalunya del nord, per causa de la crisi, planteja preguntes, en bona part idèntiques a les que genera el panorama de la Catalunya del sud.
