La temptativa d’atemptat del metro barcelonès d’agost de 2008, que tenia per a objectiu castigar una Espanya compromesa a l’Afganistan, però igualment de tocar la forta comunitat pakistanesa de Barcelona. També va permetre de posar la llum sobre la cèl·lula del Raval i d’ensenyar que la ciutat cosmopolita era d’altra banda una important llar d’islamistes radicals. Aquest atractiu per a la capital catalana i les seves ciutats perifèriques, podia que afavorir una forta presència dels diferents serveis secrets, probablement la més important a Barcelona des de 1945. Si les advertències emeses des de 2007 pel diari La Vanguardia, parlant d’una important llar jihadista, no tinguessin sempre eren presos seriosament pels dirigents polítics, van ser ràpidament confirmats tant pels fets, amb l’atemptat avortat del metro, com per les revelacions de la web Wikileaks i de la intel·ligència espanyola.
Els espies serien doncs presents a reguitzells a Barcelona, fins al punt que llur densitat atorga a la ciutat l’estatut poc envejable de primera zona europea en aqueix àmbit. Es tracta sobretot l’espanyols, els efectius dels quals s’ha duplicat recentment, a conseqüència de la multiplicació dels serveis. De fet, a més de la presència del Centre Estatal d’Intel·ligència espanyol se sumen la de la Policia Nacional espanyola, la Guardia Civil i els Mossos d’Esquadra, el que pot posar traves a l’eficàcia, fins a la discreció. Els països àrabs i la resta dels europeus també són representats, però la palma de les delegacions estrangeres escau als americans de la CIA i als israelians del Mossad. Aqueixos espies fan servir la infiltració i el mimetisme, i s’atreveixen, exactament com els extremistes, a utilitzar com a tapadares uns petits negocis ubicats als barris més sensibles.
