Idioma

La mort de Jordi Barre, aquest dijous 16 febrer 2011, no pot limitar-se a la pèrdua d’un gran home, una veritable força de la natura, amb una determinació artística independent del temps, de les modes i de les èpoques. Barre va tenir determinació per viure amb la música i la poesia, que el van fer anar de bracet amb els ambients d’escenari típics de Fred Astaire, en els anys abans de la guerra, quan la societat nord-catalana gaudia d’una forma de despreocupació, especialment a Perpinyà. Des dels seus anys 50-60 amb perfums de jazz, fins que al seu duo amb el raper R-Can, gravat el 2010 a Perpinyà, Jordi Barre s’ha aprofitat també de l’onada pop i disco, a la manera del grup Abba, amb el grup Pa Amb Oli, entre el 1979 i el 1982, abans d’escriure i representar una cantata, “O món”, el 1996.

Aquesta trajectòria excepcional, sense dispersió malgrat els seus contrastos, va tenir com a fil director la terra natal del cantant, esdevingut catalanoparlant a l’escenari en la part final de la seua carrera. Però el més important, entre els trastorns del segle XX i de principis del XXI, és que Jordi Barre portava una memòria popular, poada en una vella societat nord-catalana emprenedora i coherent, massivament catalanoparlant. Aquesta societat, amb acte de defunció certificat per la mort de l’artista, ha mutat des de fa ja unes dècades cap a una seqüència històrica nova, en què el sol és el component permanent. Els excessos s’aquesta època nostrada han estat poèticament descrit per l’artista, en la cançó “La torra d’en Sorra”, amb composició seua.

Des d’aquest dijous, la premsa convencional es refereix a bastamant a la mort del cantant “català”, indicant que precisar la identitat pròpia és ara necessari, tot i que els mateixos mitjans encara parlaven sòbriament del “cantant”, en la dècada dels 90′. Aquest canvi de temps, que inclou una reducció al simple paper de minoria del poble català a la Catalunya del Nord, il·lustra el recurregut de la vida Jordi Barre, però també del país. No obstant, lluny de qualsevol consideració sociològica, l’artista “va poder fer el que li agradava”, segons el testimoni, recollit aquest dijous, del vell poeta i escriptor Jordi Pere Cerdà, també nascut el 1920. Igual com aqueix altre testimoni dels canvis de la història, majors a la Catalunya del nord, Jordi Barre va viure el temps d’un català trivial, necessaris per comunicar-se amb tothom, anterior al període de la vergonya del català, odiat per l’escola i les esferes de prestigi, abans de la seqüència desconeguda del present, entre la memòria esfilagarada i el desig mesurat d’una tímida reconquesta cultural i econòmica, portada per les llums de Barcelona.

Mentrestant, quan “Georges”, segons el seu nom francès, tocava amb les seues orquestres en les nits de ball, la llengua catalana era majoritària. Després va arribar el moment de “Jordi”, com a suport de la seua desaparició progressiva entre les capes populars.

Comparteix

Icona de pantalla completa