El funeral religiós de Jordi Barre, que va morir dimecres a la nit, s’ha celebrat amb un immens fervor, aquest dissabte al matí a la Catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà. El més gran cantant de la Catalunya del nord ha estat llargament saludat pels seus amics i admiradors, les innombrables persones que, un dia en llur vida, van compartir una conversa amb l’artista, un moment de bescanvi. Segons un protocol arreglat per la família, la primera fila de l’assemblea estava reservats als familiars i amics de l’artistes difunt, entre els quals el cantant Cali, i Martial Fernández, l’últim productor del desaparegut. A més dels anònims també s’ha pogut veure el director de l’administració territorial de la Generalitat de Catalunya Girona, Antoni Baulida, així com els cantants i amics Joan-Llorenç Solé, Gisela Bellsola i Stéphanie Lignon. El president de la regió Llenguadoc-Rosselló, Christian Bourquin, el batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, i Jean-Paul Alduy, president de la Comunitat de Municipis Perpinyà-Mediterrània, també han viscut el llarg instant, acabat amb campanades pesants. Aquest “nang nang nang (…) de la campana que plora”, segons descriu el text “Toquen les hores” del poeta Joan Cayrol, musicat pel Senyor Barre s’ha amenitzat, a la part final de la cerimònia, amb diverses seqüències d’aplaudiments i el so del Cant dels ocells del mestre Pau Casals, i dues sardanes interpretades per la cobla Mil·lenària.
L’homenatge del poble al seu representant, el fèretre del qual ha estat traslladat cap a una darrera cerimònia, privada, per a la cremació del cos, s’ha desenvolupat sota el sol. L’aire suau, contrastant amb el de dijous, dia de l’anunci del final, quan el cel de la part nord de Catalunya també va plorar, ha donat a l’artista una nova vida, la de la memòria, així com de la Història. Si ningú no posa en dubte l’abast immens de l’home, l’obra del qual, ajuntada amb la humanitat, no pot confondre’s amb els tòpics gastats al moment de la mort de les celebritats, la beatificació de fet semblava evident. Jordi Barre, aquest home que mai no va deixar de parlar del futur, fins i tot va aconseguir, fa ben pocs dies, superar el cansament físic per compondre una ultimíssima cançó. Les 700 persones reparades per la catedral de Perpinyà, i totes les altres, presents al seu llindar i al seu pla, “totes han cantussejat”, almenys una vegada, les cançons de l’artista, com ho expressava Bourquin aquest dijous, en el seu missatge de condol. Després d’aquest dissabte 19 de febrer de 2011, tot un país se’n va cap a dimensions desconegudes, amb un punt de referència cultural, humà i “nacional”, que tindrà cabuda en la composició del seu futur.
En la família dels cantants catalanòfons nord-catalans, una marca popular considerable va poder-se observar al juny de 1994, durant el funeral de Joan Pau Giné, al cementiri de la vila de Bages, presenciat per 500 persones.
