Idioma

Una gran marxa sobre Barcelona, organitzada l’11 de setembre de 2012 per una federació batejada “Assemblea Nacional Catalana” (ANC), ha mobilitzat més de mai en la Història contemporània. Des de l’avinguda Laietana, en descens cap al Port, fins al Passeig de Gràcia, més amunt de la Plaça de Catalunya, la ciutat s’ha omplert amb 1,5 milió de manifestants, mentre el govern espanyol xifrava la participació en 600.000 persones i els mitjans independentistes a 2 milions. Estesa en 3 km, aquesta mobilització històrica, amb una reclamació d’independència sense matisos, ha obert via cap a un nou període per al territori, desproveït de competències estatals des de 1714, any de la caiguda de Barcelona enfront de les tropes del rei Felip V de Borbó. Entre una multitud d’intervencions públiques, el president del govern català, Artur Mas, ha declarat sense vaci·lacions “Mai Catalunya havia estat tan a prop de la seva plenitud nacional”, mentre que l’ANC el convidava a començar immediatament un “procés de secessió”. Aquesta jornada ha interessat a bastament la premsa internacional, mentre que el portaveu de la Comissió europea, Olivier Bailly, ha considerat que la incorporació d’un Estat català a la Unió Europea s’hauria de complir “d’acord amb els tractats i els condicions d’accés”, després d’una “petició d’adhesió”. Aqueix alt càrrec comunitari ha destacat que una sobirania catalana no té “res a veure” amb la Comissió europea sinó amb l’Estat espanyol, i que un “procés de secessió” exigiria de ser en harmonia amb la “legalitat internacional”.

S’està jugant el futur de Catalunya i el futur d’Espanya

El 20 de setembre, l’home de la “transició nacional“, Artur Mas, d’ara endavant enfortit per la veu del carrer, s’entrevistarà amb el primer ministre espanyol, Mariano Rajoy, fermament oposat a qualsevol emancipació del marc constitucional espanyol. Aqueix encontre es referirà al “pacte fiscal” català, traduït per una col·lecta integral dels impostos en el territori, prèviament al pagament d’una contribució a l’esforç estatal espanyol. En cas d’una reticència castellana, Mas, segons qui “si no arribem a un acord econòmic, el camí de Catalunya cap a la llibertat és obert “, podrà jugar amb un simple xantatge a la independència, atès que la marxa de l’11 de setembre indica una voluntat popular ben superior a les contingències financeres, tenint en compte que les manifestacions d’aquesta data existeixen des de fa més de 30 anys, força abans de la crisi. Aquesta “sobirania fiscal” segons Mas, concentraria mitjans que permetrien accedir tard o d’hora a la independència. La partida serà doncs complexa per a l’executiu espanyol, que afronta una relegació nacional consecutiva de la crisi, mentre que la part més dinàmica de l’estat ja no en vol formart més part. Aquesta evolució, única a la Unió Europea, ja que no manifesta xenofòbia, forma una esperança d’alliberament en les files del nacionalisme català, àmpliament fundat en la inclusió dels estrangers. Aquest model, propi dels Estats democràtics, en marxa en el territori, participa de fet en la construcció catalana, irremeiablement lligada a un cert desmantellament espanyol.

Comparteix