Fa 70 anys, el 17 d’octubre de 1940, va ocórrer l’episodi mortífer més important experimentat per la part nord de Catalunya al segle XX, amb la mort de 370 persones. L’Aiguat del 40, patit entre el 16 i el 20 d’octubre, va ocasionar el rècord europeu de precipitacions al veïnat de La Llau, a la comarca de l’Alt Vallespir, on es va arribar a observar 840 mm en 24 hores. Una forta llevantada, addicionada a pluges apocalíptiques, va provocar la fúria de les aigües del Tec, de la Tet, del Ter i del Fluvià, així com de l’Aglí i del Galligans, generant un pànic que no es veia des de l’Aiguat de Sant Bartomeu de 1842. Però malgrat problemàtiques i desgràcies semblants, aquest drama humà és un gran testimoni del tancament dels territoris. En efecte, la desfeta militar de la primavera al territori francès, la guerra civil al territori espanyol, van portar al poder el mariscal Pétain i el general Franco.
Persisteix la frontera malgrat la climatologia abessonada
Avui dia, al 2010, l’enfocament d’aquesta catàstrofe continua incloent aquesta divisió política. Els 50 morts de la Catalunya del nord 320 morts de la Catalunya del sud van marcar els esperits, però a l’hora nova del «transfronterer», els recordatoris històrics continuen separats, com els fets de l’època. Seguint el model del núvol de Tchernobyl que no hauria passat les fronteres de França, els drames viscuts pels Banys d’Arles i Olot, en dues valls industrials bessones, com són el Vallespir i la Garrrotxa, palesen una separació procedent dels règims antics.
