La pròxima edició del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image, el principal fòrum del gènere al món, justifica per al seu director general una defensa contundent de la professió que fonamenta l’esdeveniment. En el programa oficial, descobert en integritat aquest 23 d’agost, Jean-François Leroy recorda el primer any, 1989, un temps en què “no teníem ordinadors”, i la invenció el 1995 del terme “fotoperiodisme”, per a les necessitats del mateix festival de veure reconèixer un ofici. Un xic corporativista, el director esmenta agències de premsa aleshores “puixants” i fotògrafs treballant llavors “amb alegria i el bon humor (…) i en bones condicions financeres”.
El combat fotoperiodístic pot aturar-se per falta de combatents
El radicat canvi d’època que s’ha produït des del naixement de Visa pour l’Image és il·lustrat per les noves tecnologies, entre les quals les càmeres fotogràfiques, de vegades d’excel·lent qualitat, incloses en sèrie en els telèfons mòbils. La crisi econòmica i la facilitat de difusió per la xarxa se sumen a aquesta competència respecte al vell món, ja que els realitzadors d’imatge exposats pel festival sobreviuen, malgrat una política de “costos menors” i el tancament de “moltes agències”. Jean-François Leroy, que adreça la seva queixa a un interlocutor de mal identificar, al marge del gran públic que s’amuntega als llocs deixats per l’Ajuntament de Perpinyà, ressalta que els fotògrafs que “viuen decentment del seu ofici” són d’ara endavant “a penes algunes desenes” al món. Per al seu quart de segle, de cara una indiferència certa fora dels cercles d’entesos, Visa pour l’Image veu reforçar-se les seves inquietuds, expressades el 2010 sobre les imatges digitals retocades per programaris i el 2011 sobre la multiplicació de la “gent que fa fotos”, de vegades per casualitat, i, ja aleshores, la desaparició dels professionals.
