La Clau: Romain Grau, el club polític Perpinyà 2020, del qual sou president, dedicarà els seus últims dos fòrums públics a la cultura , a l’octubre, i a les finances públiques , al novembre. Els ” Quaderns de Perpinyà 2020 ” resumiran el vostre treball, iniciat l’agost de 2012. Aquest és el vostre vessant de “primer de la classe”?
Romain Grau: no cal veure cap pretensió en el nostre treball, que no és dels comunicats oportunistes inspirats per notícies sensacionalistes. Preferim la reflexió de fons, que il·lustrem amb els millors exemples d’altres llocs, afegint-hi els desitjos i les crítiques de la gent que s’esforça a acudir a les nostres reunions. La població entra en contacta amb nosaltres a través de tots els mitjans de comunicació possibles, desenvolupem un sistema cooperatiu enganxat a la realitat. Personalment, no vaig confiança a la comunicació amb “c” majúscula, de la qual abusen determinades administracions. Aquest procés s’allunya de l’àmbit humà, al benefici d’eslògans publicitaris. Ja ho he dit a un altre mitjà, no vull vendre un producte polític als ciutadans (nota: Entrevista a RCN Ràdio), hem d’escoltar Perpinyà, fins i tot si altres manipulen l’empatia calculada.
Al·ludiu el Front Nacional?
Per descomptat. Ostentar proximitat amb la gent a través de declaracions exclusivament dedicades a la nostra actualitat més violenta por fer que la gent pensi: “ai sí que tenen raó”, però hi ha més valentia quan un proposa idees, de vegades impopulars , però rellevants en el llarg termini. Assumeixi aquesta dificultat, que és la de Jean-Paul Alduy un home que s’ha atrevit a atreure l’FNAC a Perpinyà, a crear un gran teatre i organitzar la ciutat de manera global, amb equilibris que no sempre són fàcils, si bé tot es confirmarà en el futur. La demagògia és assenyalar el que no funciona, sense esmentar la lògica general: la zona comercial El Centre del Món de l’estació d’Alta Velocitat està patint, és una evidència, però no incorporar a aquesta constatació el dany causat per la falta de TGV directe París-Barcelona és una estafa intel·lectual. Quan uns electes socialistes, vistos entre els espectadors del Teatre de l’Arxipèlag, neguen públicament l’èxit d’aquest espai, ho trobi inqualificable. Només hi ha una Perpinyà, però els fractionnements artificials ens fan perdre temps per aconseguir un projecte de ciutat, que està complicat per la crisi. Veig la mateixa cosa a nivell de la la delinqüència, sobre la qual una comissió de Perpinyà 2020 va exposar els seus treballs al mes d’abril, tot continuant estructurant propostes, que permetran oposar-se al creixement general de la violència, registat en els últims mesos a la ciutat. Sobre aquest tema essencial, culpabilitzar en bloc l’alcalde, o Manuel Valls, no és seriós. Existeix un problema específicament francès, en el qual nosaltres mateixos sem específics.
Aquesta especificitat en l’especificitat és també econòmica: la competència espanyola a la Catalunya del Nord està vinculada a la manca de competitivitat francesa, que d’altra banda complica el comerç cap a la Catalunya del Sud. En tant que vicepresident de l’Aglomeració Perpinyà Mediterrània, encarregat d’Economia, quina solució teniu?
Sí, l’essència dels nostres problemes rau en característiques no només locals, sinó també estatals. Però actualment, la zona euro veu el seu saldo interior millorar per segona vegada consecutiva, és a dir que torna a ser competitiva. Alemanya, que és el primer client de França, consumeix una mica més, la qual cosa pot generar recuperació a França, però la nostra manca de competitivitat és cruel: el comerç exterior francès és a mitja asta i es defugen els verdaders remeis, al benefici de la pressió social i fiscal. En el fons, els indicadors macroeconòmics europeu estan en verd, el panorama és més aviat positiu, però l’economia americana, que torna a ser molt competitiva, disposa d’una competitivitat superior d’un 35% a la nostra. Aquesta resultat el fan possible la moderació salarial, una flexibilitat més alta i un cost de l’energia que ha minvat força. Actualment, un industrial francès compra la seva electricitat 60% més car que un competidor americà! Aquesta diferència està alta vinculada a l’explotació del gas d’esquist, que presenta l’avantatge de poder ser tractat fora dels llocs d’extracció. Diversos territoris poden doncs aprofitar aquest recurs, amb indústries repartides de manera equitativa. Ja sabeu que el debat existeix a França, entre els ecologistes, que promouen legítimament el desig de preservar el medi ambient, i molta gent que defensa la independència estratègica i una energia potser més barata. Clarament, l’exemple americà demostra que aquesta energia a donat corda a l’economia, en 4 o 5 anys, mentre que tot semblava perdut estructuralment, de cara a l’Àsia. En això hi ha una esperança per a l’economia francesa, però sóc bastant pessimista en relació a les capacitats del govern a saber treure les millors conseqüències d’un inici de començament de recuperació econòmica. Potser en captarem una mica de beneficis, però unes bones decisions públiques permetrien beneficiar-nos-en més. Ens falta un estat-estratega.
Tot i ser a l’estat francès, Perpinyà està sotmesa a nombrosos fluxos econòmics espanyols…
Sí, i tenim interès que Catalunya i Espanya vagin millor. D’altra banda, els esforços de competitivitat hi generen senyals de millora. Estioc pensant en la competència feroç que ens fan viure els empresaris de la construcció de Girona, aquí, al Rosselló. Si es recupera el mercat català del sud, no serem tant una zona de refugi, però, en qualsevol cas, tenir un veí fort és un avantatge. Més generalment, l’Agència de Desenvolupament Econòmic que impulsem aquesta tardor respondrà a les ambicions del nostre territori. Aquesta estructura d’un nou gènere adoptarà els valors d’eficàcia procedents del món de l’empresa.
Des de fa alguns anys, el “màrketing territorial” ocupa els esperits a Perpinyà. Se’n parla, se’l disseca, però continua sent un “daixonssis”…
Desenes de territoris a l’estat francès volen existir als ulls de les grans empreses. Què volem promoure? El principi del màrketing territorial és indispensable, permet aparèixer, i captar empreses mòbils, que es poden implantar al territori estatal. No es tracta de crear l’autèntic de Jean de Florette, ja que l’atractiu d’un territori no es decreta, però hi contribueix. És cert que França ha perdut molt atractiu amb les polítiques del govern actual, que compliquen les implantacions. L’asfíxia fiscal és real sobre les empreses, però, malgrat aquesta bala de canó que portem als peus, cal intentar créixer. A Perpinyà, n’estem als balbucejos, ja que, del màrketing territorial, tothom n’ha fet pl seu costat, i tenim una pluralitat de marques que no ens fa absolutament invisibles, a l’estat francès o a l’exterior. Qui sem? Primer cal saber-ho, abans de “vendre” aquest territori. Però ho repeteixi: les eines de màrketing territorial no són cap panacea. Cal associar-les una oferta predial, que l’Aglomeració ha desenvolupat, cal promoure un ambient propici al negoci, i pressionar perquè l’atractiu francès quedi enfortit.
D’Ottawa a Singapur, tothom coneix “L’Oréal Paris”, el Sabó de Marsella o les aigües d’Evian i de Vittel porten noms de ciutats. Són truismes, però aquí, la xocolata Cémoi, líder a França, els papers de fumar OCB, referències absolutes entre els fumadors, no vehiculen Perpinyà. Fins i tot el cas de les “desaparegudes de Perpinyà” desmunta el màrketing territorial!
Allò il·lustra la nostra fragilitat, estem lluny del resultat i les eines disponibles no són a l’alçada deln problema. Mireu el segell “Sud de França”, que promou la Regió Llenguadoc-Rosselló: per a un berlinès, un parisenc, un londinenc o un barceloní, el trastorn és absolut! “Sud de França”, és Bordeus? Marsella? Es tracta de la nostra capacitat de projecció al món, ja que sem un petit territori a nivell econòmic i demogràfic, i estem obligats de presentar-nos com un de “petit nerviós”, en sentit noble. Mireu el País Basc i el seu piment d’Espelette. Es tracta d’una invent, ja que Espelette no és l’únic lloc de producció de piment basc. Doncs inventem, ja que la nostra posició no és la d’una renda de situació i de sedimentació de la història econòmica, contràriament a París, Londres o Barcelona. Hem d’ajudar les nostres empreses a vendre, tot atraient-ne d’altres, creant o utilitzant una marca existent. El debat està obert: res està prohibit, tot és possible. L’statu quo és perillós, entre un ampli i illegible “Sud de França” i la nostra multitud d’identitats : Rosselló, Pirineus-Orientals, 66, País Català, Perpinyà-Rosselló, Pirineu-Rosselló, Pirineu-Mediterrània, Catalunya del Nord, Catalunya francesa, França-Catalunya…
Mare de Déu! Als Estats Units diuen que una única marca val per dos, que dues valen per mitja i que tres equivalen a zero. Estem molt lluny de l’objectiu! “Rosselló” no seria la millor opció?
La idea és consultar els grans empresaris, perquè l’administració pública no es pot permetre actuar exnihilo i a soles. Els patrons tenen una altra experiència de la comunicació. Aquest procés és lent, ja que no cal equivocar-se, abans d’escollir l’opció més encertada i de publicitar-la. L’exemple més colpidor és el del País Basc, que forma part de la Regió Aquitània, però s’aprofita un marca pròpia, que els esperits dissocien del segell regional. El nostre camí de prosperitat depèn de voluntats desinteressades, ja que un dels avatars del màrketing territorial ha estat de ser una eina al servei dels electes polítics. Penso que l’àmbit polític ha de guiar aquest procés, sense intentar ser-ne beneficiari.
